S’escolen els últims dies del primer any del pessimisme. Tanco carpetes d’un any que tancarà moltes carpetes. Si em posés pedant tindria la sensació que enguany he vist fallar moltes coses, però curiosament m’afecta poc: el justet per deixar-ho escrit i per anar a una altra cosa. Fins aquí cap problema perquè fa anys que vaig aprendre a reinventar-me. Pitjors van ser aquells anys preolímpics quan un munt de cínics professionals feien mans i mànegues per situar-se i jo em vaig tancar a la biblioteca.
Ha estat un any cansat: en política he canviat el meu vot (per primer cop en més de vint-i-cinc anys he deixat de votar Esquerra Republicana i tal com van les coses intueixo que em costarà força anys tornar-hi). A nivell lingüístic ha estat l’any en què he penjat menys textos en catalana llengua al meu web (n’estic fins més amunt de no rebre ni el més mínim agraïment pel que durant deu anys he fet pel català en filosofia a la xarxa -una cosa és treballar gratis i l’altre és sentir-te estafat). Quasi he tancat el bloc, perquè no vull anar per la vida amb cara d’indignat de pandereta (els indignats aquest any han estat d’un ridi i d’una manca de seriositat indignant). A més, ara ja no és temps de blocs i tampoc no em vull introduir el cap xarxa social.
Tampoc no he pogut passar Rosh Hannah a Jerusalem. Ni he pogut programar tanta filosofia a l’Ateneu com hauria volgut (i no per culpa meva); ha plogut poc i no ha estat un bon any d’oli (tot i que continuo amb prou diners per comprar corbates i per beure xampany francès, coses molt indicades per tocar la moral dels enemics). Fins aquí el que no he fet. A més, aquest any he descobert que tinc enemics. M’agafa tard i em cansa.
Per sort, la felicitat depén de tenir una biblioteca i un jardí. I J. i els nens. I un bitllet de tren o d’avió.