Un dels errors més greus de l’oposició a Jordi Pujol fou tractar-lo de populista sense definir mai què caram significa el mot. Fins i tot algun insigne sociòleg socialista el va comparar (santa Lluuuuúcia!) a Perón sense adonar-se que Pujol ni era militar, ni controlava cap sindicat, ni va fer un cop d’Estat, ni tenia una dona locutora de ràdio.
Per contribuir a la clarificació del populisme com a concepte polític no estaria de més recordar que si el populisme significa augmentar l’autoestima del poble, llavors no pot estar absent de cap política democràtica. Qui estima la democràcia, estima el poble. I democràcia vol dir confiança en el poble. Ja sé que dit així tot sembla altisonant, però és el que hi ha. El populisme com a tal no existeix. Hi haurà, en tot cas, populismes en plural, molt diferents i cadascun amb els seus matisos.
Potser els dos matisos més complicats del concepte apareixen quan es vol contraposar el poble a les élites (però que hi ha élites suposadament progres capaces de menysprear el poble és evident a Catalunya des del temps de la gauche divine) i quan un dirigent polític pretén aparèixer com a intèrpret privilegiat de l’ànima del poble. Que de l’actual descomposició cultural del socialisme en surti un populisme insofrible és una de les possibilitats a tenir en compte. Fraga, Guerra, Bono són exemples fefaents que el populisme té una llarga vida.