No tenir carnet de conduir permet veure les ciutats des d’un punt de vista, menys triomfal. Les dimensions d’espai i temps pels que no anem motoritzats s’inscriuen en tota una altra escala. En la guerra urbana cinc minutets a infanteria no són necessàriament cinc minuts d’artilleria o de cavalleria. No és tan sols el ritme del caminar. Fins i tot els autobusos donen una altra idea del pas del temps. Pensava en tot això ahir al matí a Girona mentre esperava l’auto de la Teisa per anar a casa de la meva tieta que viu al Pont Major de tota la vida. Anant i tornant entre Barcelona i Girona no tinc gaire temps de fer visites a l’extraradi, però fa molts anys (quinze?, vint?) que un parell o tres de cops al mes agafo a Correus el mateix autobús que no arriba mai i s’atura vora el bar Pontenc. Mai, mai de mai, per res del món hi he coincidit amb cap alumne meu de la Facultat. Ells i elles van en cotxe. El cotxe és article de fe de la religió gironina i empordanesa. O un sagrament. Un dels pocs semialdurulls universitaris que he vist en aquests anys ha estat pel tema de l’aparcament a les muralles. Ni als ecologistes (al menys a la subespècie ‘ecologistes universiaris’ una mica risible), se’ls acudiria demanar que millori la freqüència dels autobusos que van a la perifèria. Pugen a l’autobús els peredors de sempre: els escolars, les dones que es visiten al Trueta i les andaluses velles (les joves ja estan motritzades), les negres, les mores o les sudaques que netegen a les cases gironines. Quasi tot el que sé sobre Vaneses, Daysis, Fatumates i Leiles ho he après en els silencis de les parades dels autobusos i en les seves converses a mitja veu. Tot el que en sé ho sé pels seus implícits, per la seva manera de mirar nervioses el rellotge.
Quasi tot el que sé dels nois que aquest cap de setmana han aixecat Salt ho he après també de la seva manera de mirar l’autobús amb el menyspreu de la condemna. Dels seus crits, de la seva manera de vestir i d’abstreure’s en la música dels walkman. Però no ha universitaris ni polítics que registrin el llenguatge gestual d’un interior d’autobús de pobres a primeres hores del matí. Salt és un exemple del que passa (i encara passa poc!) quan la immigració es converteix en un objecte d’estudi, en matèria d’articles al diari i de tesis doctorals. Totes les tesis doctorals diuen el mateix (llegenda rosa versus llegenda negra) però els doctorands (i menys els membres del tribunal, tan solidaris ells amb Nicaragua -en els dos sentits del mot) no agafen la Teisa. Quans cotxes cremaran a Salt fins que passi un autobús de la Teisa cada vuit o deu minuts?