Vaig sentir a parlar de decreixement per primer cop l’estiu del 2005. Va ser aleshores que Raimon Panikkar organitzà unes jornades sobre el tema, bàsicament per presentar Serge Latouche. Al setembre o octubre d’aquell any el periodista alternatiu Xavier Borràs (un dels tipus amb qui comparteixo l’error vital de tenir raó un quart d’hora abans del compte) em va encarregar un article a Userda, en el número que es considera el de l’aparició oficial del concepte a casa nostra i on ell mateix entrevistava Latouche.
Des d’aleshores a batzagades i una mica per sorpresa he anat sortint en algunes revistes com a filòsof del tema -greu error, per cert perquè hi ha un munt de gent (de Jordi Pigem a qui volgeu) que en sap força més que jo. Però amb el decreixement em passa com amb la filosofia catalana: si la critiquen la defenso i si la defensen la critico. No estic gaire convençut que existeixi, però estaria bé que existís. Fins i tot he participat en algun seminari com a expert, valgam’ Déu!, i després de donar-hi moltes voltes el penúltim dia de l’any vam decidir penjar a Internet alguns papers sobre la cosa. Em temo que el decreixement (com tantes altres teories sociàls) té més raó en la pars destruens que en la resposta que presenta. Però tal com estan les coses si no s’obre un debat ràpid sobre el tema podem acabar perdent tots. Necessitem una economia de la felicitat, que tingui en compte l’immens patiment emcional que està causant avui el capitalisme i només per això ja seria interessant parlar de decreixement.