BLOCS DE FILOSOFIA » Estudiants

« Expand/Collapse

Estudiants (26 unread)

Skip to page: 1 ... 22 23 24

June 12, 2013
13:53
Estrany o només diferent?
» ‎ telèmac

Interessant (i breu) explicació sobre assumpcions culturals que, en molts casos, no sabíem que teníem.
June 05, 2013
16:58
Llavors
» ‎ telèmac

Com feia el reportatge sobre Marx, hem d'acostumar-nos a observar la realitat del sistema rere la nostra realitat quotidiana. La dra. Vandana Shiva explica, amb una claredat que és d'agrair, part del problema dels agricultors d'arreu del món amb les empreses que controlen el monopoli de les llavors transgèniques i que, encara que sigui tangencialment, ens afecta a tots com a consumidors. La informació que es dóna al vídeo no és exhaustiva pel que fa a la qüestió en general, però n'ofereix una aproximació.
May 29, 2013
17:27
"Todos tenemos la razón"
» ‎ telèmac

Una visió humorística sobre el tema.
May 23, 2013
16:36
Un árbol crece en Brooklyn
» ‎ telèmac

Aquesta és una novel·la magnífica que va tenir un gran èxit als Estats Units en el moment de publicar-se, però que va passar desapercebuda a la resta del món. La seva autora, Betty Smith (1896-1972) deia que era el relat de la seva vida tal com hauria d'haver estat, i no com va ser. Al principi sembla una història com una altra d'immigrants irlandesos a Nova York. Les penúries de la família Nolan em van recordar d'alguna forma a les relatades per Frank McCourt, sobre tot a la segona part de la seva trilogia, tot i que la novel·la de Betty Smith m'ha agradat força més. Potser la diferència, al capdavall, la fan els detalls, i A Tree Grows in Brooklyn és la gran novel·la que és perquè és farcida de petites coses que la fan gran: les inquietuds del tombant de segle (l'acció és ambientada durant les dues primeres dècades del segle XX, i acaba tot just amb la Gran Guerra) i una galeria impressionant de personatges secundaris tots amb les seves històries, passions i febleses. Si bé l'empremta de la misèria és palpable al llarg del relat, aquesta duresa no obscureix la mirada crítica i encuriosida de la protagonista, i en tot moment la tendresa i la comprensió de les motivacions dels altres acaba eclipsant qualsevol rastre de victimisme. També és interessant que la perspectiva sigui quasi en tot moment la dels personatges femenins, tot i que els masculins tampoc no queden desdibuixats. Tot i que el final potser sigui un pèl massa rodó pel meu gust, de totes formes la narració és commovedora i fascinant de principi a fi.
Sinopsi: Narra la història de la infantesa i adolescència de Francie Nolan, una nena que viu a Brooklyn a principis del segle XX, juntament amb els seus pares i el seu germà. Tot i el problema d'alcoholisme del pare, tots ells faran esforços per sortir de la misèria i aconseguir una vida millor, en especial la mare, de caràcter enèrgic i lluitador, que intentarà donar una educació als seus fills costi el que costi. Tot i que al final la situació anirà millorant, pel camí hauran de fer sacrificis dolorosos.
Punts forts: La rellevància que dóna als personatges secundaris, més enllà de la família protagonista, que van construint poc a poc un magnífic retrat de l'època i l'ambient descrits.
Punts febles: Potser ha estat problema meu, en aquest cas, però al principi em va enganxar molt i cap al final el llibre se'm va fer una mica més pesat.
May 18, 2013
19:57
Dues enrere
» ‎ telèmac

A Espanya es funciona així: fem una passa endavant i, tot seguit, dues enrere. D'una banda, defensen que la llei està destinada a millorar la qualitat de l'ensenyament i reduir el fracàs escolar, i a continuació deixen anar que s'ha d'ensenyar a les generacions futures a "estimar i defensar el seu país", en aquest cas referint-se a Espanya. Com si una cosa i l'altra tinguessin quelcom a veure o algun tipus de relació. No em reiteraré en opinions que ja he expressat anteriorment, però només diré que em sembla barroer utilitzar l'ensenyament com a arma d'ofensiva política o de propagació d'ideologia. Barroer o, més aviat, hauria de dir antidemocràtic. L'únic que em preocupa és que a base d'una endavant i dues enrere podríem arribar a retrocedir un règim polític i tot... Algú necessita una lliçó d'història?
[www.lavanguardia.com]
May 17, 2013
17:06
El espejo del mundo
» ‎ telèmac

Amb una pedra, piques un tros de sílex per donar-li la forma esmolada d'una destral. A mig camí t'atures perquè acabes de descobrir una petxina fossilitzada a l'interior del sílex. A partir d'aquest punt, esmoles la destral amb prou cura com per respectar la petxina, que quedarà incrustada al centre de la destral. Ets humà? Amb aquesta pregunta, de resposta no gaire evident, l'artista britànic Julian Bell inicia el seu particular repàs de la història de l'art, des dels primers vestigis de cultura humana (no sabem si artístics o d'un altre tipus) fins a l'era de la postmodernitat, en què totes les certeses del passat respecte a la cultura i a l'art queden posades entre parèntesi. L'art és el mirall del món, en el sentit que el representa fidelment, o és més aviat mirall vers un món particular i subjectiu de l'artista? La virtut de Mirror of the World és que ens presenta l'evolució històrica de l'art des d'aquest últim punt de vista, ja que és una història de l'art escrita per un artista. Per aquest motiu, l'explicació del context històric i sociocultural de les obres d'art dóna pas al llarg de cada capítol a l'aprofundiment en la pròpia dinàmica interna de l'evolució artística, on la fidelitat a les tradicions o la ruptura amb aquestes en són un dels principals motors. En aquest sentit, el punt més interessant de l'obra és, al meu parer, la superació de la radical línia divisòria que normalment s'ha establert entre les tradicions oriental i occidental. Aquí, l'autor enfoca tot el món com a conjunt al llarg de tot el llibre, i intenta explicar l'art occidental i l'oriental a través de les mateixes inquietuds estètiques bàsiques per part de l'artista en el seu moment històric. És clar que, com també queda reflectit en el llibre, l'intercanvi en totes dues direccions, molt abans fins i tot del colonialisme, també juga un paper fonamental en aquesta perspectiva.
Continguts: El espejo del mundo exposa la història de l'art des de la Prehistòria fins al segle XXI, amb l'ajut d'il·lustracions, i pretén ampliar altres obres més tradicionals (com per exemple el Gombrich) sense desmarcar-se del seu to acadèmic. Tot i així, és original en pretendre reflectir el moviment subjectiu de la mentalitat de l'artista i prescindir, a la vegada, de la divisió entre Orient i Occident.
Punts forts: La combinació entre dinàmiques internes i externes que afecten l'evolució històrica de l'art. Pel que fa a les externes, algunes explicacions antropològiques i sociològiques que fa de certs fenòmens són molt interessants.
Punts febles: De vegades el punt de vista és un pèl restrictiu, per exemple, en el fet que el llibre només tracti pintura i escultura, i no arquitectura; o en la selecció d'artistes que fa de cada període, quan de vegades es deixa fora autors que també serien interessants.
May 10, 2013
18:31
L'inici de la barbàrie
» ‎ telèmac

Germany will never awaken in the way that you dreamed, / because you are stupid, and you are not the chosen ones. / The time will come when they will say: / With those people a country could not be made.
Erich Kästner
Tot just avui fa 80 anys. La iniciativa va ser dels universitaris d'arreu del país, i això podria ser un bon motiu per reflexionar. No feia ni tres mesos que el que havia cremat era el Parlament, en un acte simbòlic per reduir a cendres la mateixa democràcia. I les paraules de Goebbels, com diu l'article, "encapsulaven tot el que havia d'arribar", crema de sinagogues inclosa. La barbàrie s'inicia en cremar la cultura, i no pel fet físic de destruir o mofar-nos del món sorgit dels esforços i la creativitat humanes; sinó, encara pitjor, pel fet d'erigir-nos en jutges del que és vàlid llegir i el que no, del que atempta contra la nostra idea de moralitat, o del que no encaixa en un determinat projecte polític. Aberracions de la història que convé no oblidar: més avui en què banalment (i vanament) es qualifica de nazi qualsevol cosa que xoqui amb determinat color polític.
[www.spiegel.de]
May 08, 2013
17:59
El gran código
» ‎ telèmac

Aquest llibre, escrit per Northrop Frye (1912-1991) a principis dels anys 80, s'inscriu dins l'estudi crític propi de l'hermenèutica, i presenta una anàlisi literària de la Bíblia. En un origen, l'autor havia començat a estudiar la Bíblia per tal de comprendre millor els textos de Blake i de Milton, però poc a poc va anar construint tota una teoria antropològica sobre com l'ésser humà es comunica a través de formes poètiques al llarg del temps. El que fa bàsicament El gran código és prendre la Bíblia com a conjunt i intentar destriar-ne una unitat interna, que es presenta articulada a través d'una estructura tipològica, és a dir, en forma de metàfores que es van recuperant les unes a les altres a través dels diversos escrits, aparentment independents, que conformen el conjunt. Per exemple, per a un estudi com aquest, és impossible llegir l'Apocalipsi si no és a la llum de les imatges proporcionades al Gènesi, i passa de la mateixa manera amb tots els textos que s'inclouen entre aquests dos punts. Així doncs, el que es proposa és la lectura d'aquesta obra com a text autorreferencial, és a dir, de forma que la seva correspondència amb fets o objectes del món extern no tingui cap mena d'influència sobre el significat metafòric del cos del text, en el sentit que aquest continua essent una unitat de múltiples referències internes.
Continguts: El llibre consta de dues parts ben diferenciades: la primera és teòrica, on es presenten les bases de l'anàlisi, i la segona és l'aplicació pràctica sobre el text bíblic de tot el que s'ha explicat a la primera part. Al mateix temps, totes dues parts estan dividides en quatre focus d'interès: el de la llengua, en què s'explica l'ús retòric i metafòric que fa la Bíblia del llenguatge, i s'estableix un contrast entre diferents usos del llenguatge; el del mite, que explica com sorgeixen determinats tipus de narracions i s'atura en l'aspecte més antropològic; el de la metàfora, en què s'argumenta la presa de posició per l'anàlisi interna del llibre, i analitza la narració a la llum de les seves imatges; i el de la tipologia, en què es presenten una sèrie de tipus estructurals generals que conformen una mena de nivell bàsic o primigeni del que després seran els textos.
Punts forts: És un text molt informatiu per qui estigui interessat en el llenguatge metafòric i mitològic de la Bíblia, i en la seva estructura narrativa. La seva aposta per desvincular l'anàlisi literària del text de qualsevol lectura religiosa o ideològica.
Punts febles: És una anàlisi del text bíblic en els seus aspectes interns, i potser seria interessant també veure amb més profunditat la relació del text amb el seu context sociocultural.
May 02, 2013
12:12
Marx Reloaded
» ‎ telèmac

Ahir, al canal 33, el programa 60 minuts ens va sorprendre amb "Marx recuperat", un treball de Jason Barker sobre la vigència del pensament de Marx en les societats contemporànies: una explicació clara i entenedora sobre com la crítica que Marx fa en el seu moment de les societats capitalistes ens pot ajudar a analitzar els problemes actuals de la nostra cultura econòmica i política. Mentre alguns dels filòsofs més importants del moment (entre ells, Zizek i Sloterdijk) ens traslladen les seves inquietuds de cara el futur, una versió animada de Marx accedeix a la matriu de les seves idees. El reportatge conclou amb la disjuntiva matrixiana de les dues pastilles: continuar en el somni que ofereix la pastilla blava del capitalisme o despertar a la construcció d'un nou món amb la pastilla vermella. El problema principal, que queda obert al final del reportatge, és si la segona pastilla encara és una alternativa o haurem de trobar noves vies i solucions per al futur. Més informació a la pàgina web de TV3:

[blogs.tv3.cat]

La versió completa del documental en català ha estat retirada de la pàgina de 60 minuts (només es pot veure després d'una setmana de l'emissió) i la versió completa del documental en anglès també ha estat retirada de Youtube. Encara s'hi pot veure la versió en francès subtitulada al castellà. A continuació un tràiler per fer-nos-en una idea:
April 25, 2013
16:12
Love of the Loveless
» ‎ telèmac

Com sempre passa amb Eels, tot plegat acaba essent agredolç: en principi hauria de ser trist i, no saps ben bé com, acaba transmetent vibracions màgiques. El vídeo de Lars Noback és una preciositat.
April 18, 2013
19:39
Feed the light
» ‎ telèmac

Composada per Joan Wasser i interpretada per Lizz Wright i Joan Wasser. Aprenem dels nostres errors i caigudes. Alimentem la llum dia a dia, sempre que li donem una oportunitat, és clar. No som perfectes, però podem millorar.
April 13, 2013
10:05
"Censura" és nom de bruixa
» ‎ telèmac

Els polítics conservadors hereus de les mesures econòmiques dels 90 estan molt afectats, però la gent del carrer no ho sembla tant. Com si l'abisme que ja actualment separa els ciutadans de la classe política hagués adquirit una expressió més visual que mai. I per imatges, les del fantàstic viatge musical de Dorothy, que ha viscut un revival inesperat. Sembla que molta gent junta pot canviar les estadístiques per llençar un missatge al món, i pressionar una emissora de ràdio i televisió sencera. Emissora que, per cert, porta un llarg historial al llarg de les últimes dècades de manipular l'emissió dels clips musicals més votats. En fi, també em penso que una notícia tan surrealista com aquesta només es llegeix un cop a la vida.
[www.guardian.co.uk]
April 12, 2013
17:59
Construir la pau
» ‎ telèmac

"Víctimes, veritat i reconciliació" al programa Latituds del passat 11 de desembre. Més informació a [blogs.tv3.cat]
April 10, 2013
18:00
Inici de càntic en el temple
» ‎ telèmac

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat dur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

Salvador Espriu, 1965

BEGINNING OF A SONG IN THE TEMPLE
Now, do say: "The broom blossoms; all over, the fields are red with poppies. With a new sickle, we begin to reap the hard grain and, with it, the bad weeds." O, young lips opened after the darkness, if you knew how long it has takenfor dawn to come, how long it feels to wait foran uprising of light among the shadows! But we have lived enough to save the words for you, to give you back the name of each thing, so as you can follow the straight paththat leads to a full possession of the land. We looked at the desert, far off; we descended to the bottom of our dream. Dry cisterns turn into summitswhich have been climbed through steps of slow hours. Now, do say: "We listen to the voices of the wind over the high sea of spikes."Now, do say: "We will remain faithful, for ever after, at the service of this country."
Salvador Espriu, 1965
April 06, 2013
20:50
La vida de las mujeres
» ‎ telèmac

Alice Munro, escriptora de relats curts i eterna candidata al premi Nobel de Literatura, va publicar la seva única novel·la, Lives of Girls and Women, l'any 1971. El títol és, en part, revelador del seu contingut: ja que és una novel·la sobre una noia que es fa adulta, però també més en general sobre el rol sociocultural que s'atorga a la dona en determinats moments històrics i la forma com aquest va canviant lentament a través de les decisions lliures, però no sempre fàcils, que van prenent les dones de la classe mitjana. Amb un domini impecable de la descripció, de la tècnica narrativa i d'unes imatges sòbries però profundament evocatives, l'autora ens presenta la història de la superació de la infància, en primer lloc, i després de l'entrada en la vida adulta de Del Jordan, la protagonista. Aquesta és una noia corrent educada en una família corrent del Canadà de postguerra, però amb una mare (el veritable contrapès de la protagonista) que implícitament la marca i la influeix amb la seva peculiaritat i llibertat de consciència dins d'una societat conservadora i provinciana. Del, tanmateix, és incapaç de reconèixer, la majoria de vegades, la gran semblança que guarda amb el personatge de la mare, sempre tractat amb una tendresa condescendent, tot i que intentarà emular-la per tots els mitjans possibles pel que fa a evitar el destí marcat per a les dones de la seva edat i condició: el de mestressa de casa irreprotxable. El sexe i la religió, com a àmbit dels convencionalismes socials, són les dues grans línies en què es produeix l'evolució emocional i intel·lectual de la protagonista, un procés de maduració que la conduirà per un camí fluctuant entre la conformitat i la transgressió, fins que es vegi enfrontada a la seva decisió final. El relat es va desenvolupant a través d'uns extensos capítols que es podrien considerar blocs temàtics més o menys independents, tot i que van seguint la progressió cronològica dels esdeveniments, i que en tot moment s'aturen sobre tot en les peculiaritats dels personatges femenins, mentre que els masculins van quedant lleugerament desdibuixats. Una novel·la memorable i, en tot cas, magistralment escrita.
Sinopsi: Del Jordan és una nena inquieta i curiosa, que explica la seva vida quotidiana, les relacions que manté amb els seus familiars, amics i coneguts, des de l'òptica de qui ho observa tot com a nou. Quan poc a poc es va fent gran, es va veient enfrontada a situacions que li demanen decisions i respostes que marcaran tot el seu futur.
Punts forts: El desenvolupament lineal del relat, que sempre va deixant sorpreses i revelacions per les properes pàgines. A mi m'ha agradat, especialment, el segon capítol sencer, que fins i tot es podria prendre com a relat independent.
Punts febles: No en té.
April 04, 2013
20:42
El somni, encara
» ‎ telèmac

The choice is no longer between violence or nonviolence. It is either nonviolence or nonexistence.

[www.chicagotribune.com]

45 anys després de l'assassinat de King, el somni encara ens pertany.
March 28, 2013
18:11
Sobre l'ubuntu
» ‎ telèmac

Unes paraules del bisbe anglicà Desmond Tutu, sobre un element bàsic de la cosmovisió africana:

En nuestra Weltanschauung africana, nuestra cosmovisión, tenemos el concepto de ubuntu. En xhosa decimos: "Umntu ngumtu ngabantu". Esta expresión es muy difícil de traducir, pero podríamos verterla de este modo: "Una persona es persona a través de otras personas". Necesitamos a otros seres humanos para aprender cómo ser humanos, ya que ninguno de nosotros llega plenamente formado al mundo. No sabríamos cómo hablar, caminar, pensar y comer como seres humanos si no aprendiéramos de otros seres humanos cómo hacer esas cosas. Para nosotros, el ser humano solitario es una contradicción en los términos.

[...]

En la sociedad africana tradicional, el ubuntu era más codiciado que cualquier otra cosa -más que la riqueza medida por las cabezas de ganado y la extensión de la tierra que uno tenía por propiedad-. Sin esta cualidad, un hombre próspero, aun cuando hubiera sido un jefe, era considerado alguien que merecía compasión e incluso desprecio. Esta cualidad era vista como aquello que, en último término, distinguía a las personas de los animales -la cualidad de ser humano y, por tanto, también humanitario. Quienes tenían ubuntu eran compasivos y amables, usaban su fuerza a favor de los débiles y no se aprovechaban de otros -en suma, se preocupaban, tratando a los demás como lo que eran: seres humanos-. Si uno carecía de ubuntu, en cierto sentido carecía de un elemento indispensable de la condición humana. Aunque tuviera una gran cantidad de bienes materiales, y una alta posición y autoridad, si no tenía ubuntu, carecía de importancia. Actualmente, esta cualidad sigue siendo muy admirada, buscada y cultivada. Solo una persona a la que le ha sucedido algo dramático podría decir, como dijo en una ocasión un ministro del gobierno sudafricano, que la muerte de Steve Biko -la muerte de otro ser humano- le resultaba indiferente. Ese ministro había perdido su humanidad o estaba a punto de perderla.

Desmond Tutu, Dios no es cristiano y otras provocaciones. Bilbao: Desclée de Brouwer, 2012 (p 21-22)

I és que de vegades les paraules poden oferir esperances en lloc de certeses.
March 21, 2013
18:31
L'equip petit
» ‎ telèmac

Tota una experiència educativa, que ens fa replantejar si eduquem en la competició o en la cooperació:
March 14, 2013
18:43
La guerra de Hart
» ‎ telèmac

Avui la recomanació d'una novel·la de suspens molt entretinguda: La guerra de Hart de John Katzenbach. Ambientada en un camp de presoners alemany a les acaballes de la 2a guerra mundial, la història és de tot menys tòpica o previsible. Principalment perquè, a meitat del llibre, el que podria ser una novel·la negra amb rerefons carcerari es transforma en un thriller judicial conduït de forma molt intel·ligent, i encara amb algunes sorpreses reservades per al final. La gran virtut de la novel·la, a la qual la pel·lícula no va fer justícia en absolut (més aviat al contrari, ja que va agafar tan sols els noms dels personatges i en va escriure una història completament diferent), és combinar el conflicte bèl·lic entre alemanys i aliats amb les tensions racials entre blancs i negres als Estats Units. Tots dos elements s'entreteixeixen en una intriga constant per crear en el lector aquella confusió d'interessos i de fronts oberts tan pròpia de les novel·les d'assassinat més clàssiques. El desenvolupament de la trama judicial i de l'acció en general de tota la novel·la, més aviat austera en al·legats patriòtics, cosa que s'agraeix, manté l'interès fins a l'últim moment i fa d'aquest llibre una lectura molt recomanable per a amants del suspens.
Sinopsi: En un camp de presoners per a aviadors aliats a Baviera, el captiveri transcorre de forma rutinària per als presoners americans fins que hi arriba Lincoln Scott, un aviador negre que de seguida es converteix en blanc dels insults i el menyspreu d'un sector dels interns. Quan el capità Bedford, el principal promotor de l'odi racial, apareix assassinat en un dels barracons, l'acusació recau immediatament en Scott. El tinent Hart, estudiant de dret, és designat per a la seva defensa, i des del principi queda convençut que Scott és innocent. El judici de l'exèrcit americà contra Scott es desenvolupa davant l'atenta expectació dels carcellers alemanys, i Hart de seguida se n'adona que l'única manera de demostrar la innocència de Scott serà esbrinar la veritat i trobar l'autèntic culpable.
Punts forts: La construcció del relat, amb la seva intriga i la combinació dels dos conflictes, els interessos dels alemanys i els interessos enfrontats dels diversos presoners americans.
Punts febles: Els personatges resulten plans, perquè queden subordinats a l'acció.
March 07, 2013
18:40
El relat que retorna
» ‎ telèmac

L'altre dia estava badant una estona i, mirant un llibre d'il·lustracions, vaig topar amb el dibuix de Lúthien Tinúviel fet per Alan Lee. Era Lúthien o era Arwen? Aquesta és l'ambigüitat bàsica, tant del dibuix com del relat. En un dels moments poètics més remarcables de El Senyor dels Anells, Aragorn recita una balada als hobbits sobre la primera trobada de Beren i Lúthien. N'haurem de parlar, en una altra ocasió, de tots els moments en què Tolkien atura l'acció del relat per donar pas a les reflexions dels personatges o a narracions d'altres parts del relat que han quedat elidides en el moment de tenir lloc. És part de la gràcia del llibre, que altres sagues o novel·les de fantasia no han sabut explotar amb la mateixa destresa: quan els herois s'aturen a conversar asseguts a la vora de l'abisme, i el lector té temps de pair tot el que està passant abans que l'acció es torni a posar en marxa. Doncs els moments poètics formen part d'aquesta dinàmica. I bé, tornant al que deia, Aragorn descriu la primera trobada de Beren i Lúthien sense que els seus oients sàpiguen encara que, en el fons, està descrivint la seva pròpia primera trobada amb Arwen Undómiel. Les dues històries són completament simètriques, i narrades quasi en els mateixos termes, si ens remetem al relat sobre Aragorn i Arwen que trobem als Apèndixs de El Senyor dels Anells. És una de les parts més curioses del llibre: que la mateixa narració retorni en una estructura de relat que, d'entrada, no és circular sinó lineal. Que, com els lectors més agosarats hauran pogut notar, s'obri la porta a una reencarnació de personatges (Lúthien en Arwen, Beren en Aragorn), en un esquema de pensament catòlic conservador. Suposo que contribueix a mostrar-nos el fet que els grans autors com Tolkien ens poden sorprendre a cada pàgina i poden transcendir posicions concretes, ideologies o filiacions culturals. Que la història sempre retorna, però de forma diferent. I, per cert, també que els esquemes de temps lineals poden, de tant en tant, replegar-se sobre si mateixos, presentar bucles, i seguir endavant.
Lúthien Tinúviel, d'Alan Lee
February 21, 2013
16:24
El bon soldat
» ‎ telèmac

El bon soldat, de Ford Madox Ford (1873-1939), és, en paraules del propi autor, un relat impressionista. Sembla, d'entrada, una descripció adequada de la forma en què la història es desplega davant dels ulls del lector: centrant-se més en les llums que en les ombres, i il·luminant successivament diversos episodis inconnexos, com punts o taques borrosos, que només prenen forma i sentit, mostrant un panorama únic i coherent, al final, quan el lector ha adquirit la distància suficient per observar l'escena sencera. Ara una coneixença, ara una vaga sospita, ara només una impressió, ara un personatge secundari però decisiu, ara un retall de conversa; i al final res no és el que sembla. L'argument de la novel·la, situada en l'ambient lànguid i decadent de l'alta societat britànica de la primera dècada del segle XX, gira al voltant de la façana d'aparences, mentides i il·lusions que basteixen les dues parelles protagonistes al voltant de la sòrdida realitat de les seves relacions inconfessables i inconfessades. El que diuen en lloc del que haurien de dir i el que fan en lloc del que haurien de fer, sigui el que sigui; el tàcit consentiment a un estat de coses que s'accepta encara que no es desitgi. És una novel·la de pre-guerra, que pot xocar per la ingenuïtat, sovint quasi patològica, dels protagonistes, però també pels alts nivells de crueltat i d'insensibilitat que per aquest motiu poden arribar a mostrar. El títol, és clar, és plenament irònic, en tant que la novel·la tracta del que fa, diu i pensa la gent "bona" quan no hi ha terceres persones que els observin. Com la rata Firmin notava, un dels millors inicis de novel·la potser de tota la història de la literatura i un relat, si més no, interessant per la seva complexitat, multiplicitat de nivells i perspectives, i modernitat en la forma.
Sinopsi: La novel·la explica, principalment, el pentàgon amorós que s'estableix entre dues parelles, els Dowell i els Ashburnham, i la jove afillada per aquests últims. Les repressions i les frustracions sexuals i emocionals de tots els personatges els aboquen irremissiblement a un final catastròfic.
Punts forts: La forma com el relat es desenvolupa, deixant sempre quelcom per més endavant i, per tant, fent que no es pugui abandonar el llibre fins que no s'ha acabat del tot. Pel meu gust, el fet que recordi constantment a Scott Fitzgerald (a mi El bon soldat m'ha recordat força a Tender is the Night, tot i que potser a priori no tinguin gaire a veure).

Punts febles: L'excessiva pretensió del to de la novel·la. El relat es presenta com a tragèdia, però no deixa de ser melodrama, tot i que molt ben escrit. Al meu parer, Kokoro de Soseki o Els morts de Joyce esdevenen, en la seva senzillesa, molt més tràgics i commovedors.
February 14, 2013
12:38
El talp
» ‎ telèmac

Avui la recomanació d'una novel·la que agradarà a tots els seguidors del thriller d'espionatge més clàssic: una de les novel·les més conegudes i reconegudes de l'escriptor britànic John le Carré, recentment revisitada en l'excel·lent versió cinematogràfica de Tomas Alfredson estrenada l'any passat. El talp resulta una novel·la absorbent, que atrapa des de la primera a l'última pàgina, gràcies al gran domini que le Carré mostra de la narració, en una prosa densa i carregada d'informació, però que en cap moment es fa feixuga. La trama, que té lloc durant la Guerra Freda, ens presenta el seu protagonista, George Smiley, com a anti-heroi fracassat en tot allò que no sigui la seva feina, i humanitza enormement la tradicional imatge que ens ha arribat de l'espia desarrelat, viatger, i socialment triomfador. Smiley no és res de tot això: amb prou feines es mou de Londres i no utilitza gàdgets estrambòtics; és més aviat un heroi laboriós i discret, que sempre ocupa un segon pla en els moments decisius. De fet, com es mostra al llarg de tot el llibre, la gran virtut dels espies és que ningú els pugui distingir a simple vista d'un ciutadà ordinari. I l'acció ens arriba d'una forma brillantment dosificada enmig de muntanyes d'informació. És per això que el lector no pot abaixar la guàrdia en cap moment, si pretén destriar el que és crucial i el que és anecdòtic en la resolució de la trama. La missió que ocuparà Smiley serà més aviat la de revisar el passat i la seva documentació amb una minuciositat de cirurgià que li permetrà trobar qualsevol indici, petita incoherència o cap solt que facin trontollar una història sencera. Ens trobem potser, davant d'una intel·ligent exaltació de la idea que la paciència i la perseverança en el treball d'escriptori poden donar grans resultats. Així és com le Carré basteix poc a poc un thriller del més alt nivell: dotant de profunditat els seus personatges sense revelar-ne tots els secrets, i creant així en el lector la impressió d'estar espiant d'amagat pel forat del pany d'alguna porta.
Sinopsi: El talp narra la investigació que porta a terme l'agent retirat George Smiley per tal de desemmascarar un talp soviètic entre els seus més antics i propers col·legues dels serveis secrets britànics. La forma com aquesta investigació es desgrana lentament, aturant-se sobre tot en els detalls, fa de la narració un intrigant relat de suspens en el marc de l'espionatge internacional.

Punts forts: La complexitat dels personatges descrits i del relat en conjunt, fins i tot també amb les seves el·lipsis. La impressió, tan enyorada en els dies de best-sellers de consum massiu, que l'autor no pren els seus lectors per beneits ni ho ha d'oferir necessàriament tot mastegat. La magnífica resolució final, en què no queda cap element sense sentit i totes les peces acaben col·locant-se al seu lloc.

Punts febles: La comprensió del relat pot ser una mica confusa la primera vegada que es llegeix si no s'hi para prou atenció, degut a la complexitat del funcionament dels sistemes d'intel·ligència que es descriu. Haver vist la pel·lícula prèviament pot ajudar en aquest sentit, en tant que podria servir com una mena de resum esquemàtic de l'argument.
February 07, 2013
23:25
La maleta
» ‎ telèmac

De vegades, la literatura que esdevé clàssica no tracta de l'alta política, d'herois turmentats ni dels grans temes que preocupen la humanitat, sinó més aviat del que fa la gent del carrer per anar tirant. Serguei Dovlatov (1941-1990) ho va demostrar amb escreix a través dels seus contes curts, especialment a La maleta, on dóna forma a un mosaic d'anècdotes, de vegades hilarants i quasi sempre amb un regust amarg, sobre la vida quotidiana a la Rússia soviètica. I amb això, també es va convertir en un dels escriptors russos contemporanis més estimats. Principalment, perquè ell era un expert en anar tirant i un grandíssim narrador. Des de peripècies d'estraperlistes aficionats a records d'infància i reflexions sobre les voltes que fa la vida, d'aventures penitenciàries quasi increïbles a inquietuds literàries i existencials: gairebé tot hi té cabuda en la biografia de Dovlatov. I fins i tot l'amor, en aquest context, pren una dimensió anecdòtica. De vegades sembla que les històries no tinguin ni tan sols contingut, perquè les relacions humanes, fins i tot les més estretes, no passen de simples coneixences, contactes fortuïts amb els qui ens envolten, que ens porten a altres coneixences, com si els humans fóssim pilotes que rebotem d'un lloc a un altre sense cap direcció predeterminada. I tanmateix, és l'anècdota precisament el que acaba bastint una existència sencera: la profunditat que s'entreveu rere una façana de cinisme despreocupat, el moment íntim de lucidesa en què un mira enrere i se n'adona que allò que té entre mans és tota una vida. Això és el que li passa a Dovlatov amb la seva vella maleta uns anys després d'haver emigrat als Estats Units. I el que ens proposa després: un conte per cadascun dels vells objectes que hi troba dins. Per davant dels nostres ulls van desfilant les curiositats i el caràcter d'una societat, sovint desenganyada i alcoholitzada, que menysprea i emula el capitalisme a parts iguals, principalment pel que fa a esdevenir grotesca. I d'una classe intel·lectual que es conforma amb impotència a l'estupidesa del seu sistema i dels seus dirigents. Potser l'únic missatge, al capdavall, era que les dues bandes del teló d'acer s'assemblaven més que no ens pensàvem, perquè les inquietuds humanes a tot arreu tenen un mateix aire de família. Potser això. O potser és simplement que, com diu el mateix Dovlatov, fins i tot els llibres menys seriosos tenen forma de maleta.
Sinopsi: Serguei Dovlatov troba en un armari la maleta que havia portat de Rússia en emigrar cap als Estats Units. Aquesta conté els pocs objectes que va portar amb ell en aquest viatge definitiu. Cadascun dels objectes remet a una anècdota concreta, a una història sorprenent i a una etapa de la vida de Dovlatov a la Unió Soviètica. I cadascun d'aquests objectes és el títol d'un dels relats del llibre.
Punts forts: La simplicitat anti-poètica de la prosa de Dovlatov.
Punts febles: No en té.
January 24, 2013
18:50
Ariadna et va conduir
» ‎ telèmac

Ariadna et va conduir, fa molts anys, durant mitja hora, a través d'un singular però senzill laberint. Et precedia, i donaves un tomb, enmig de veus i figures estrafolàries. Podies seure, si et marejaves, en un racó plàcid, triat pel teu compte. No havies de topar amb el Minotaure. El laberint era intrascendental, sense perill, per a turistes. Quan te'n cansaves, Ariadna acudia, sol·lícita, i et mostrava, amb molta pau, el punt de partença. Si t'endevinava, però, agosarat, et deixava, benèvola -sense ella t'hauries perdut-, la il·lusió de la descoberta del pas de sortida. Ariadna era discreta, a penes parlava, insinuava amb un gest suau la seva guia. Ariadna era mòdica, i jo t'advertia de com l'havies de retribuir: calia convidar-la en plegar de la feina al te i a ballar. Si s'agradava de tu -Ariadna era romàntica, educada a Alemanya- corresponies als sentiments de l'afectuosa noia, t'era lícit de recordar que Naxos sempre quedava molt a prop. La bella dormidora es planyia, en despertar, del silenci, però aviat es consolava: ran de la costa Dionís recollia el destí d'Ariadna. Després varen venir tanmateix temps difícils, i aquell destí es va espatllar, i també el meu, i potser el de tots nosaltres.

Salvador Espriu, Ariadna al laberint grotesc
Donem la benvinguda a l'any Espriu.
Ens mantindrem fidels.
January 16, 2013
13:30
Rèquiem per Detroit
» ‎ telèmac

Una història en certa manera esgarrifosa, però molt interessant, que va ser emesa ahir per la nit al programa de TV3 Sense Ficció. El documental, dirigit per Julien Temple, és produït per la BBC, per tant, després d'una setmana deixarà de veure's per aquest enllaç. És interessant i molt informatiu per la part que toca la història social d'una part dels Estats Units: de seu mundial de la indústria de l'automòbil a ciutat-espectre. Bàsicament, quan el somni americà col·lapsa i toca despertar-se. Per cert, a YouTube hi ha vídeos interessants sobre l'abandonament físic dels edificis de Detroit. A baix n'insereixo un perquè us feu a la idea. De totes formes, el que aporta el documental britànic és informació sobre tot històrica i socio-cultural. Molt curiosa també la història de la segregació racial en aquesta ciutat obrera, i les petites pinzellades sobre la personalitat de Henry Ford.
[www.tv3.cat]
January 11, 2013
16:59
Haikus to the souls
» ‎ telèmac

My sister, who is very nice, took on such a weird task as translating my "Haikus to the souls" from Catalan into English. As I got so happy with the results, which are so close in form and sense to the original intention, I publish them here on a post of their own:

#1
Breath within the silence,and sun among the mist: life and death.

#2
Remembrances,like migratory birds: dwelling in the past.

#3
At the propitious time,offerings take place: incense and rain.

Skip to page: 1 ... 22 23 24

← Associacions Professors →

BLOCS DE FILOSOFIA » Estudiants

Feeds

Estudiants (26 unread)