BLOCS DE FILOSOFIA » Estudiants

0:30

Tanco un altre any al blog amb una mirada retrospectiva a les lectures i reflexions d'enguany. Ha estat un any de lectura una mica desigual, en què he avançat a batzegades i sense un rumb gaire definit d'entrada. A l'estiu em va costar molt desconnectar i abaixar el ritme i, quan finalment ho vaig aconseguir, també em va costar molt reprendre el ritme de lectura un cop començat el curs. Sigui com sigui, aquest n'és el resum:

Pel que fa a ressenyes de llibres, em situo una mica per sobre de la cinquantena, com és habitual la majoria d'anys. Vint-i-una, més d'un terç del total, són de préstecs de la biblioteca pública, tant físics com digitals.

L'abril passat vaig celebrar el quinzè aniversari del blog amb una llista de recomanacions destacades de lectures dels últims cinc anys, i una metaentrada sobre la direcció general del blog, que combinava informe de progrés i declaració d'intencions.

La descoberta d'aquest any ha estat l'autora mallorquina Antònia Vicens, amb dues novel·les colpidores: Crideu la mort errant, digueu-me on va, la seva última novel·la publicada, i el seu debut com a novel·lista, 39º a l'ombra, ambdues molt bones recomanacions.

El tema de l'any ha estat una història alternativa de l'art. Tot va començar amb l'assaig El cuadro completo d'Alice Procter, i de seguida s'hi va afegir una relectura: Maneres de mirar de John Berger. La Història de la bellesa i la Història de la lletjor, curades per Umberto Eco, em van refrescar la memòria sobre la història de les idees estètiques, i finalment també s'hi van afegir Mil anys d'alegries i tristors d'Ai Weiwei, i El mirall màgic de M. C. Escher de Bruno Ernst.

El premi al millor assaig de l'any aquest any recau en El cuadro completo d'Alice Procter, que il·lustra l'origen dels museus tal com els coneixem i en desafia la idea mateixa, i Els somnàmbuls de Christopher Clark, una anàlisi brillant sobre els orígens de la primera guerra mundial.

Els finalistes a millor llibre de l'any han estat El palau de gel de Tarjei Vesaas, Journey's End de R. C. Sherriff, Manifest delictiu de Colson Whitehead, Retorn a Killybegs de Sorj Chalandon i Tothom sap que la teva mare és una bruixa de Rivka Galchen.

El millor llibre llegit aquest any ha estat Quadern d'Aram de Maria Àngels Anglada, una novel·la molt intensa i ben fonamentada sobre el genocidi d'Armènia. Amb aquest resum acomiado l'any al blog, amb els millors desitjos i pensaments per a les festes i per a l'any nou que estem a punt de rebre. A reveure!

Armènia, 1923 de Martiròs Sarian
Font

Permalink for 'Tothom sap que la teva mare és una bruixa (#627)'

0:32

Tothom sap que la teva mare és una bruixa (#627)

» ‎ telèmac

El pastor Binder em va recordar que les ancianes es pensen que són bruixes, es pensen que poden fer mal, però que en realitat són impotents. De vegades hi ha ancianes que tenen vilesa al cor. Que desitgen el mal als altres. Però és Déu qui decideix. Seria un error creure que una bruixa pot anul·lar el pla de Déu.
Aquesta novel·la de l'autora canadenca Rivka Galchen es va publicar el 2021, i ha estat una sorpresa d'última hora per anar tancant l'any al blog. És una recreació fictícia d'uns fets històrics que van tenir lloc a principis del segle disset: el procés per bruixeria que va haver d'afrontar Katharina Kepler (1546-1622), la mare septuagenària del matemàtic i astrònom Johannes Kepler (1571-1630). La trama es posa en marxa a la ciutat de Leonberg, al ducat de Württenburg, on la viuda Kepler és acusada de bruixeria per una veïna que es queixa d'uns forts dolors. La trama de la novel·la es va construint a partir de l'anècdota, o el que d'entrada sembla un fet anecdòtic, una denúncia davant del representant ducal en un context de xerinola i d'indiscreció. Quan el representant del duc recupera la sobrietat, les acusacions han pres la seva pròpia volada, i el procés judicial va avançant amb unes implicacions que cada cop es van fent més greus, i que afecten tota la família i els cercles de coneguts de l'acusada.
Un dels aspectes que m'ha agradat més de la novel·la és com està construïda des de l'exposició dels fets, reconstruïts històricament, però no els arriba mai a explicar ni a interpretar, de forma que ens va presentant tot un cúmul d'anècdotes i detalls que els lectors hem d'anar connectant per aconseguir traçar una imatge de conjunt que sigui coherent. La novel·la es basa a contraposar els documents oficials que recullen les acusacions i els testimonis del cas amb les confessions epistolars de la protagonista i el seu principal defensor, el seu veí Simon Satler, que aporten el vessant més humà de la història i ens van familiaritzant amb el conflicte des dels efectes més immediats que té en la vida quotidiana de la protagonista. Galchen tria, així doncs, posar al centre de la seva narració una dona gran que, fins i tot com alguns personatges observen en determinats moments, no és gaire habitual trobar de protagonista als relats ni a les novel·les, una aposta per una saviesa alternativa que m'ha recordat força la idea de fons de Llaureu sobre els ossos dels morts d'Olga Tokarczuk. Des del seu lloc marginal a la societat, així doncs, la vídua Kepler se'ns presenta en tota la seva humanitat, i ens va relatant de primera mà la xarxa d'enveges i interessos econòmics que es van estenent rere una acusació dirigida a desposseir de les seves propietats una anciana de mitjans independents i amb un fill que ha assolit una posició destacada a la cort del Sacre Imperi.
Un altre punt fort de la novel·la és el to irònic i lleugerament humorístic que recorre tot el text: és cert que tendeix una mica a trencar la quarta paret, i apel·la a la complicitat dels lectors amb les seves referències textuals i culturals. Ara bé, a mi m'ha semblat una aposta intel·ligent per traçar un fil conductor entre el passat i el present sense arribar a alienar els personatges històrics ni fer-los caure en l'anacronisme. En aquest sentit, l'equilibri està ben aconseguit, perquè els personatges esdevenen tots molt humans i van revelant-se amb les seves contradiccions, mancances i febleses, principalment a través de les seves converses els uns amb els altres. D'altra banda, la novel·la també ens ofereix una construcció lenta i angoixant d'un clima de persecució i de paranoia col·lectiva, que cada cop s'anirà fent més asfixiant per a la protagonista, de forma que el relat es llegeix amb un sentit creixent de tensió, i amb una escalada final que ens situa a la ment de la protagonista, i ens transmet de primera mà la seva lucidesa a través del patiment.
El subtext feminista es va fent evident a mesura que llegim, però tampoc no queda imposat sobre els fets històrics. Es basa, més aviat, a contraposar dos personatges i les seves formes de veure el món i de provar d'encaixar-hi. D'una banda, hi ha el món de l'astròleg, que estudia el cel i els astres i pretén descobrir el patró matemàtic que els mou; mentre que la seva mare és una dona analfabeta dipositària d'una saviesa lligada a la terra, que es basa en els cicles agrícoles i ramaders, i profundament arrelada al món natural. Ara bé, la imatge de conjunt es va fent més complexa a mesura que veiem, al costat de la Katharina, un seguit de dones d'una generació més jove, ja cultivades i amb un sentit molt més pràctic de les decisions que cal prendre a cada moment. D'altra banda, a la impotència de la Katharina, i de totes les altres dones acusades injustament d'un crim fabricat també es contraposa el món de les lleis, sovint totalment arbitrari, i amb una lògica interna que només se'ns va revelant a mesura que anem descobrint la xarxa d'interessos materials que el mouen.
D'altra banda, aquest motiu del coneixement d'una generació madura que va quedant enrere, encarnada per la Katharina i en Satler, només per acabar sobresegut per la potència i la vitalitat d'una generació més jove, representada pels fills, gendres i nores Kepler, també queda reforçada pel rerefons de conflicte religiós entre el luteranisme i el catolicisme, que el text va fent cada cop més ominós fins a desembocar a l'esclat de la guerra dels Trenta Anys. Mentre que el luteranisme dels Kepler representa la consciència individual com a jutge últim de la persona sencera, i els fa encarar el procés judicial amb una enteresa confiada en el pla de Déu per sobre d'acusacions i mesquineses particulars, també és cert que el nou credo també dona peu a noves formes d'hipocresia, com les dels pastors que desaproven implícitament les acusacions de bruixeria però proven de mantenir-se'n al marge fins i tot a la llum d'una flagrant injustícia. La novel·la acaba per transmetre'ns un món social, polític i cultural en convulsió, en què els esquemes mentals dels personatges s'aferren encara al pensament màgic, però al mateix temps esperen obtenir-ne un benefici ben tangible i material.
Tothom sap que la teva mare és una bruixa és una novel·la breu i molt ben escrita, que ens porta a través de les vicissituds de la protagonista amb un sentit de tensió creixent, i sense estalviar-nos en cap moment les confusions i les angoixes del moment històric que descriu. El text mateix transmet fidelment aquest sentit de dislocació al nivell formal: compost de diferents documents i manuscrits que contribueixen a la imatge de conjunt sempre des d'aquesta visió parcial i esbiaixada dels fets. A part de la Katharina, la resta de personatges esdevenen tots secundaris, i van acolorint aquest món històric, recreat a la ficció a través del detall i la pinzellada fina, parlant tots ells amb veus molt ben definides i des de la seva pròpia personalitat. És una novel·la que m'ha sorprès en positiu, perquè quan la vaig agafar no sabia ben bé què esperar-ne, i em sembla una molt bona recomanació.
Sinopsi: A principis del segle disset es produeix l'acusació de bruixeria de la viuda Katharina Kepler a la ciutat de Leonberg, pertanyent al ducat de Württenburg. La contrada s'ha anat veient sacsejada recentment per múltiples execucions de bruixes, així que la reacció inicial per part de la família és de por i impotència. De seguida els seus fills es mobilitzen per ajudar-la a construir una bona defensa, ja que una dona sola no pot comparèixer davant dels tribunals sense un tutor legal que la representi. En absència dels fills, serà el seu veí Simon Satler qui assumeixi aquesta funció. A mesura que vagi avançant el procés, s'anirà descobrint la xarxa d'interessos i d'enveges locals que han motivat les acusacions. D'altra banda, un dels fills de la Katharina és el famós matemàtic i astròleg Johannes Kepler, que treballa a la cort de l'emperador Rodolf II d'Habsburg. Kepler s'implicarà en la defensa de la seva mare mentre ell mateix lluita per aconseguir una posició estable com a luterà en una cort catòlica.
M'agrada: La textura de la narració, basada en els contrastos i les oposicions, els motius recurrents que van remetent d'unes parts del text a unes altres i, sobretot, la composició d'un elenc de personatges tots molt ben dibuixats.

Permalink for 'El mirall màgic de M. C. Escher (#626)'

0:25

El mirall màgic de M. C. Escher (#626)

» ‎ telèmac

Dibuixar és un engany; suggereix tres dimensions on només n'hi ha dues. I per molt que jo m'esforci a convèncer-vos que es tracta d'un engany, continuareu veient objectes tridimensionals.

El mirall màgic de M. C. Escher, del matemàtic Bruno Ernst (1926-2021), és encara avui dia una de les aproximacions més fascinants i populars a l'obra del dibuixant i gravador neerlandès Maurits Cornelis Escher (1898-1972). Publicat poc després de la mort d'Escher, el 1976, el llibre és fruit d'anys d'intercanvis entre Ernst i l'artista mateix, que va compartir amb el seu deixeble les inquietuds matemàtiques i tècniques de la seva obra inclassificable. L'obra d'Escher, de fet, queda exclosa sovint dels manuals d'història de l'art, perquè és manté intencionalment al marge de qualsevol moviment o programa artístic prèviament definit. De vegades se l'ha volgut representar com a parent llunyà del surrealisme, però una anàlisi acurada de la seva obra de seguida ens farà notar que el seu projecte artístic té una intencionalitat i un centre d'interès totalment diferent.

La seva obra, de fet, fins i tot escapa de la definició mateixa d'art: la seva intenció no és en cap moment expressiva ni emotiva, com el mateix Ernst ens aclareix al principi de l'exposició, ni hi ha cap missatge ni significat ocult que haguem de desxifrar del contingut de les seves imatges. La semiòtica de les imatges d'Escher porta els estudiosos de l'art per un camí interpretatiu força insospitat. Escher es va formar com a artista gràfic amb el mestre Samuel de Mesquita (1868-1944), però ben aviat el propòsit merament decoratiu va donar pas a un interès creixent pels problemes tècnics de la representació dins l'espai. Així, Escher va començar a investigar problemes matemàtics i geomètrics que abordava intuïtivament més que de forma sistemàtica, i que tot sovint sorprenien els matemàtics mateixos per la manca de coneixements teòrics de l'autor.

Les seves obres, en conseqüència, revelen el procés d'exploració sobre aquestes qüestions matemàtiques i tècniques, i Escher mateix les anomenava "informes de progrés", que havia de presentar en un llenguatge visual que fos planer i accessible per al seu públic. D'aquí el poder hipnòtic dels seus enigmes visuals: observar-los és enfrontar-se a temps real a les mateixes inquietuds que explorava el seu autor, amb el seu propi llenguatge i tota la seva exigència. Així va ser com el que va començar com una preocupació per la partició regular de l'espai va anar desembocant en l'exploració de la perspectiva, les figures impossibles i la representació de l'infinit. Rere tots aquest problemes teòrics i tècnics roman una preocupació fonamental: la de desafiar les possibilitats de la superfície plana a l'hora de representar objectes tridimensionals. És així com el que comença com a mera exploració va conduint a una autèntica revolució sobre els límits mateixos de l'art i el que és possible representar.

Després del relat de la biografia de l'autor i les seves inquietuds artístiques, Ernst s'endinsa en una anàlisi detallada de cadascun dels problemes matemàtics que s'exploren a l'obra d'Escher en tota la seva complexitat. Alguns d'aquests motius aniran repetint-se o ampliant-se, però, en moments diferenciats de la seva obra. Per exemple, els estudis sobre la perspectiva i la seva representació arribaran a l'extrem amb la creació de figures impossibles, com les escales infinites, o els edificis que desafien les lleis de la representació explorant la combinació de diversos punts de fuga, com Amunt i avall, Còncau i convex o Relativitat. La preocupació inicial per la partició regular de la superfície, amb els icònics mosaics de metamorfosis de peixos o animalons alats, portarà al desenvolupament d'espirals i composicions infinites cada cop més complexes. Ernst ens explica amb tota mena de detalls els processos creatius que porten a aquestes composicions, tot sovint acompanyats de dibuixos preparatoris i de gràfics que ens ajuden a entendre els conceptes matemàtics en què es basen aquestes composicions.

Rere l'exposició s'hi entreveu la passió per la feina ben feta i la fidelitat a les pròpies intuïcions com a guia fonamental de la seva labor artística. M. C. Escher no va deixar mai de la vida de ser un artesà perfeccionista i extremadament dedicat al seu ofici, però precisament el relat que en fa Ernst ens demostra com aquesta visió sobre la pròpia obra pot resultar molt més autèntica i convincent per a l'espectador que les pretensions programàtiques de certs moviments artístics contemporanis. L'obra d'Escher és un trencament deliberat del pacte de realisme que s'estableix entre espectador i obra: si dibuixar és un engany, en comptes d'enganyar-nos amb una representació naturalista de la realitat, Escher ens fa partícips del joc de mans i dels seus mecanismes i ressorts ocults. En aquest sentit la complicitat del públic és essencial a l'hora de comprendre i gaudir de la seva obra, que sempre resulta intel·lectualment desafiadora i d'una bellesa inquietant.

Continguts: L'exposició que Ernst fa sobre la vida i l'obra d'Escher és força sistemàtica. Els capítols de l'1 al 4 ens fan una aproximació a la seva biografia, el seu caràcter com a artista, les seves influències artístiques i la relació amb la crítica. El capítol 5 ens ofereix una anàlisi a vista d'ocell del conjunt de la seva obra, i fa una intersecció entre diversos eixos temàtics i les etapes cronològiques en què es divideix la seva producció. A partir d'aquí els capítols són temàtics, i cadascun és dedicat a un problema matemàtic o representatiu que explora Escher a la seva obra, així com algunes facetes més tècniques o materials de la seva producció artística: les relacions entre representació bidimensional i tridimensional (capítol 6), la partició regular de la superfície (capítol 7), l'exploració de la perspectiva (capítol 8), l'aplicació decorativa del seu art (capítol 9), possibles influències a l'hora de crear móns impossibles (capítol 10), les qüestions tècniques de la seva producció artística (capítol 11), els móns simultanis (capítol 12), els móns impossibles (capítol 13), l'interès pels cristalls i els cossos volumètrics regulars (capítol 14) i, finalment, les aproximacions a la noció d'infinit (capítol 15).

M'agrada: És un llibre molt aclaridor de l'obra d'Escher, d'una banda, però alhora deixa inacabables preguntes obertes sobre la naturalesa mateixa de l'art i la seva capacitat de representació.

Permalink for 'Death and the King's Horseman (#625)'

0:04

Death and the King's Horseman (#625)

» ‎ telèmac

Elesin, et vam posar a les mans les regnes del món i has deixat que es submergís per la vora de l'amarg precipici. T'has quedat creuat de braços mentre forasters malvats desviaven el món del seu curs i l'estavellaven més enllà del confí de la buidor - vas mormolar, poc que hi pot fer un home - ens vas deixar vacil·lant dins d'un futur cec.
Death and the King's Horseman és una obra teatral que es va estrenar a Nigèria l'any 1975, i que ha gaudit de successives posades en escena al llarg dels anys, tant al Regne Unit com als Estats Units. El seu autor, el nigerià Wole Soyinka, guanyaria el premi Nobel de literatura una dècada després, i aquest text és una bona mostra de per què en va ser mereixedor. L'acció de l'obra transcorre en una Nigèria sota domini britànic, en un moment indeterminat durant la segona guerra mundial. El protagonista, Elesin Oba, és el cavaller del rei, un càrrec de conseller reial que gaudeix de tots els honors dins la nació ioruba. Després d'una vida de luxes i privilegis, dedicada al gaudi dels plaers terrenals i a rebre tots els honors del seu poble, Elesin ha d'acompanyar el seu rei difunt a l'altre món per mostrar-li el camí i mantenir així l'equilibri sagrat del món, aquell que existeix entre els vius, els morts i els nonats. No acomplir amb aquest deure sagrat de suïcidi ritual significaria el deshonor per a si mateix i tot el seu llinatge, ja que el càrrec es transmet de pares a fills, però també la desestabilització de l'equilibri sagrat, que portaria a la ruïna la comunitat sencera. El governador local, però, tement que el ritual desencadeni aldarulls entre els natius, es disposa a aturar la mort d'Elesin.
Soyinka es va basar en uns fets reals ocorreguts a Nigèria el 1945: després de la mort del rei, el dia del funeral el seu cavaller s'havia d'immolar, però les autoritats locals el van arrestar per impedir que se suïcidés. Tanmateix, el fill del cavaller es va suïcidar en lloc seu per no profanar el ritual. Soyinka agafa aquests fets i hi construeix al voltant una trama molt complexa de dilemes creuats i valors enfrontats: hi afegeix un nou matrimoni per a Elesin just abans de la mort, que començarà a fer trontollar la seva determinació de seguir endavant fins al món dels morts, i dóna al fill d'Elesin, Olunde, una educació occidental, per la qual cosa podrà parlar amb el governador i la seva dona, els Pilkings, d'igual a igual. Tanmateix, la complexitat de la proposta rau precisament a defugir el conflicte colonial i traslladar-lo al cor de la comunitat ioruba, que diposita tota la confiança en un líder amb peus de fang. El conflicte principal girarà al voltant d'un heroi defectuós que es veurà atrapat entre el deure i la voluntat, i que veurà com ni tan sols el conflicte colonial, de fet, li servirà d'excusa per amagar la seva pròpia feblesa.
De la mateixa manera, els Pilkings són retratats com a incapaços de comprendre la religió ancestral dels africans, no perquè defensin un altre sistema de valors diferents, sinó perquè han deixat enrere qualsevol sentit de transcendència o ni tan sols de cultura que els arreli al món: la seva primera aparició amb les màscares rituals africanes, que ells utilitzen com a disfressa, i els seus intercanvis amb els subordinats africans, el cap de policia musulmà i el servent domèstic convertit al cristianisme, ens van donant pistes sobre aquest error bàsic d'interpretació de la situació. El senyor Pilkings no és gaire més que un dels homes buits d'Eliot, una mentalitat funcionarial que veurà com els engranatges de l'imperi no giren tan fins com hauria desitjat. Quan aparegui Olunde per explicar-los el dilema del seu pare, els Pilkings es pensaran que parlen amb un aliat, mentre que aquest farà d'intermediari entre les dues cultures, no per apropar-les de fet, cosa que és impossible en un context d'opressió colonial, sinó per aclarir el seu propi rol dins la comunitat.
Pel que fa a l'estil i el llenguatge de l'obra, en destaca el to oral i l'accent en el folklore i les pràctiques religioses tradicionals, especialment quan es porten a terme les danses i els cants que acompanyen els rituals. Gran part del text consta de fragments poètics recitats pels diferents personatges, en gran part per Elesin, Iyaloja i el Cantaire de Lloances, que són els més connectats al batec ritual de la comunitat. D'altra banda, s'estableix un fort contrast amb les escenes intercalades a la residència del funcionari Pilkings (la segona i la quarta), que actuen com a interludis i es caracteritzen per la rapidesa dels intercanvis entre els personatges i la ruptura d'aquesta solemnitat ritual. El cerimonial decadent que es posa en escena a la mascarada que organitza el club local, i al qual assisteix el príncep de Gal·les, posa l'accent precisament en aquesta manca d'arrelament de la cultura britànica quan es troba en terreny colonial, i la seva estridència contrasta amb la solemnitat transcendent del ritual de pas que està tenint lloc entre els ioruba. En aquest sentit, veure la versió filmada de l'excel·lent muntatge que se'n va fer el 2022 al festival de Stratford (Canadà), disponible de forma íntegra i gratuïta a Youtube (Death and the King's Horseman), m'ha ajudat molt a entendre l'element visual i musical del text, i la recomano com a acompanyament a la lectura.
Així és com Soyinka ens presenta una història aparentment senzilla però que va desplegant un interminable joc de miralls a mesura que avança la trama. A través d'una cruïlla de camins mística, entre el món dels vius i dels morts, també se'ns presenta un dilema polític: el de romandre fidel a la comunitat i a la tradició cultural o abandonar aquesta lleialtat essencial que manté la comunitat cohesionada per perseguir un altre tipus d'honors i plaers. La crítica política que fa Soyinka en el context postcolonial se centra més aviat a assenyalar el líder feble o corrupte quan no està a l'alçada de les necessitats del seu poble; tanmateix dirigeix aquesta crítica al món actual sense abandonar una forma de narrar ben arrelada a les tradicions culturals i populars de la seva pròpia gent. Elesin sembra la llavor de la seva pròpia caiguda ben bé des del principi de l'obra, quan el conflicte amb prou feines ha estat plantejat explícitament. El text ens va presentant aquestes pistes de forma subtil però sempre entenedora: el poema de l'ocell Jo-no, per exemple, n'és un bon exemple, i a mesura que avança la trama de l'obra es va revelant com a profecia autocomplerta.
Sinopsi: L'acció es concentra en un dia i una nit, al voltant d'un ritual religiós que ha de conduir el cavaller del rei, Elesin Oba, al suïcidi ritual per propiciar l'entrada del rei difunt al món dels morts i portar, per tant, benaurança i equilibri al poble sencer. La nit del funeral, però, coincideix també amb una festa de disfresses al club dels blancs on ha d'assistir el príncep de Gal·les, que es troba de visita oficial per les colònies, i l'oficial del districte, en Simon Pilkings, està disposat a aturar les manifestacions dels natius a qualsevol preu.
M'agrada: Ha estat una lectura molt intensa i emocionant, que es llegeix amb la tensió sostinguda d'una tragèdia grega. Els passatges poètics que formen part dels rituals, en particular, són d'una bellesa corprenedora.

Permalink for 'Entre dos silencis (#624)'

0:42

Entre dos silencis (#624)

» ‎ telèmac

Una cosa semblant al que ells han viscut, al que viuen: persecucions, esglais, deportacions en massa, camps de concentració... El millor que ens podria passar és que ens deixessin tornar aquí com a presoners de guerra, a llaurar i femar les terres on hem regnat despòticament i a rebre alguna puntada de peu dels nostres esclaus, els pagesos.

Aquesta novel·la de l'autora catalana Aurora Bertrana (1892-1974) es va publicar per primer cop el 1958 en la seva versió en castellà i de forma parcial. Més tard Joan Sales va fer una traducció al català de la primera part de la novel·la que a la pràctica va resultar una reescriptura completa del material original, i que es desviava força del to i la intenció inicials de l'autora. És per això que fa uns anys Club Editor va oferir aquesta edició íntegra i traduïda al català del text original, restaurant-ne una versió definitiva que es basa en els manuscrits originals de les dues parts. Aquesta novel·la neix del voluntariat humanitari que va fer Bertrana, aleshores resident a Suïssa, al poble muntanyenc d'Étobon, a l'Alt Saona, prop de la frontera entre França i Alemanya. Després de la segona guerra mundial, el municipi es trobava destruït, i els seus habitants havien quedat marcats pel trauma de l'execució massiva de pràcticament tota la població masculina del poble, uns quaranta homes, durant l'ocupació nazi, com a represàlia pels assassinats d'oficials alemanys per part dels maquis emboscats a la muntanya.

Durant la seva estada a Étobon, Bertrana va recopilar el testimoni de l'experiència de guerra de moltes dones del poble, que van haver de treure endavant la feina de pagès sense cap mena d'ajuda, havent perdut els seus esposos, fills i germans i, a més, havent d'allotjar a les masies els soldats del bàndol ocupant que ha desencadenat la tragèdia. És un relat d'absoluta desolació i impotència, que a la vegada també es transforma en una subtil lluita de resistència passiva per part dels supervivents. També és la història d'una comunitat profundament traumatitzada per una "desgràcia" fundacional que crea una barrera insalvable entre l'abans i el després d'aquesta violència extrema. La novel·la està dividida en dues meitats que marquen aquesta dislocació bàsica entre el temps real viscut per cada personatge individual i el temps històric, que estableix unes necessitats i unes lleis arbitràries sobre l'enemic depenent del resultat de la guerra. A la primera part, "El poble sense homes", la novel·la ens retrata la vida quotidiana del poble sota l'ocupació nazi, després de l'afusellament dels homes, i ens mostra els antecedents i les conseqüències més immediats d'aquest fet. La segona part, "Presoners de guerra", descriu el poble ja després de la guerra, a l'espera de la signatura de l'armistici, i sacsejat sobtadament per l'arribada de tres presoners de guerra alemanys enviats des d'un camp de concentració proper a treballar a les feines agrícoles.

La novel·la es caracteritza pel seu punt de vista coral, en què els personatges ens van oferint diverses perspectives i matisos sobre el mateix conflicte i les situacions a què s'enfronten quotidianament: mentre que els personatges d'un i altre bàndol es troben separats per un mur de silenci i odi als opressors, i no arribaran a compartir mai les seves angoixes més íntimes els uns amb els altres, nosaltres com a lectors anirem descobrint els pensaments i les emocions de cadascú a través d'una narració omniscient. El resultat és un relat més aviat calidoscòpic, que a estones es llegeix com si es tractés de relats curts independents, i que va mantenint un tènue fil conductor de patiment i resistència que manté els personatges connectats els uns amb els altres. El retrat que se'ns ofereix dels personatges, en conseqüència, és d'una profunda humanitat, i posa en relleu especialment els dilemes morals que han d'afrontar en situacions límit que colpeixen precisament per la seva inexorabilitat. En aquest sentit, el tinent alemany ens ofereix un dels personatges més reflexius i turmentats per la magnitud de les decisions que ha de prendre a cada pas: obligat a mantenir la llei marcial, i profundament conscient de la injustícia que s'està perpetrant contra els habitants de la zona ocupada.

Així doncs, la novel·la ens va desplegant poc a poc un món un punt angoixós i un punt inquietant en què els soldats poden ser monstres o persones normals i corrents, i els camperols es poden convertir en herois de la resistència o desferres humanes reduïdes al mer instint de supervivència i, de fet, en què cap d'aquestes facetes no n'exclou les altres. De la mateixa manera, a la segona part, el punt de vista dels tres presoners de guerra ens interpel·la amb tres maneres diferents de reaccionar al trauma que estan vivint, i cadascuna d'elles és perfectament comprensible dins del context i no contradiu cap de les altres: un dels presoners es fanatitza, un altre es deixa anar, i només el tercer és capaç d'imaginar-se la possibilitat de tenir un futur. Un altre exemple d'aquesta ambivalència moral en la situació dels personatges és la tensa relació que s'estableix entre el tinent alemany i la pagesa que l'acull, la jove Marta Mons, que ha de navegar la situació extremadament traumàtica d'haver perdut tota la seva família i d'acollir l'enemic com a hoste, que li imposa una humanitat que no gosa reconèixer-se ni a si mateixa. D'altra banda, l'oficial alemany se'ns presenta com un engranatge eficient de la maquinària de guerra, i potser un dels aspectes més desoladors de la narració és precisament que la seva humanitat quedi revelada plenament només a ulls dels lectors, però quedi vetada a la resta de personatges per imposició de la lògica bèl·lica.

Entre dos silencis és una novel·la profunda i bellament escrita, que aconsegueix fer arribar el seu missatge antibel·licista sense abaratir-lo amb retòrica, i que fa del realisme i la simplicitat una de les seves fortaleses més evidents. A mi m'ha agradat molt, amb més motiu perquè Paradisos oceànics no em va acabar de fer el pes i no sabia ben bé què esperar de Bertrana. És una bona recomanació, sens dubte, i una bona oportunitat de conèixer una autora clàssica de la literatura catalana.

Sinopsi: Hernam, un poblet fictici ocupat per l'exèrcit alemany, queda marcat per l'afusellament de tots els homes del poble, una quarantena, com a represàlia pels actes hostils dels membres de la resistència. Els pocs supervivents a la tragèdia, majoritàriament dones, han de fer front a la feina de cada dia mentre toleren la presència al poble dels oficials de l'exèrcit invasor. Tanmateix, el final de la guerra és a tocar, i els ocupants comencen a dubtar quin serà el seu destí un cop acabat el conflicte.

M'agrada: És un relat molt profund i complex dels seus personatges, que els posa en situacions límit amb prou feines imaginables en el seu terror i la seva desolació, però que a la vegada en preserva la humanitat i la dignitat des del detall de les seves relacions els uns amb els altres.

Permalink for 'La pluja abans de caure (#623)'

12:59

La pluja abans de caure (#623)

» ‎ telèmac

"Així," va dir. "Ara som germanes. Juntes. Passi el que passi. D'acord?" Vaig fer que sí amb el cap, sense dir una paraula. El que sentia - el que em va robar la veu - era o bé terror, o bé amor. O les dues coses. Probablement les dues coses, em sembla.

Aquesta novel·la de l'autor anglès Jonathan Coe es va publicar per primer cop el 2007, i potser no és una de les obres més populars. Recordo que la vaig llegir fa anys i, tot i que no recordava gairebé res de l'argument, sí que en conservava la impressió positiva que m'havia causat. Es tracta de la saga familiar de dues generacions d'una família anglesa durant la segona meitat del segle vint i, possiblement, la seva originalitat rau en la forma com se'ns presenta la història més que no pas els fets de l'argument en si, força melodramàtics i que, en determinats moments, desafien la plausibilitat. Amb la mort de la seva tia Rosamund, la Gill es troba amb la responsabilitat de posar en ordre els documents de la difunta. El testament ha revelat una sorpresa inesperada: la Rosamund ha repartit l'herència entre els dos nebots, la Gill i el seu germà, i una tercera persona que no coneixen de res, una jove anomenada Imogen. Entre les pertinences de la seva tia, la Gill troba una sèrie de gravacions destinades a la Imogen i, per poder acomplir les últimes voluntats de la seva tia, emprèn la recerca de la desconeguda.

Davant la impossibilitat de trobar l'Imogen, la Gill decideix escoltar ella mateixa les gravacions per intentar esbrinar alguna cosa més de la identitat d'aquesta persona. El que seguirà és el relat generacional de la família de la Rosamund, que es remunta als anys de la segona guerra mundial, que de nena va passar a la granja dels seus oncles amb els seus cosins més grans que ella. Allà va quedar marcada per la figura de la seva cosina, la Beatrix, per la qual va establir una devoció i una fidelitat que no acabaran d'esborrar-se mai. La novel·la ens va presentant els fets principals que marquen la vida de les dones d'aquesta família a través d'instantànies o quadres que la Rosamund descriu per a l'Imogen, que es va quedar cega quan era molt petita. Per això el relat queda marcat, principalment, pel seu to descriptiu i per una peculiar qualitat visual, basada sobretot en els colors, les percepcions visuals i l'experiència directa de moments molt concrets, que esdevé el punt més fort de la novel·la sencera.

L'altra qualitat de la novel·la és l'accent en les petites opressions que pateixen les dones dins l'àmbit domèstic i de forma més àmplia dins la societat, que la veu de la Rosamund ens va transmetent poc a poc però sense entrar en gaires detalls ni expressar-les en termes polítics. No és el que busca la novel·la, que es manté sempre en un to intimista i en l'experiència personal de la protagonista. El rebuig social que provoquen l'homosexualitat de la Rosamund i la inestabilitat mental de la Beatrix i de la seva filla són conflictes que se'ns expliquen, però sempre amb una forta càrrega de tabú social i de veritat que els altres només volen reconèixer a mitges. Així la novel·la ens mostra com la societat conservadora dels anys cinquanta aboca les dones a una insatisfacció crònica que les porta a la manipulació dels altres i la toxicitat en les relacions. La Rosamund caurà en aquest parany a través de la relació amb la Beatrix, que es presentarà sempre com a víctima per tal de despertar la compassió de la seva cosina, però que serà incapaç d'arribar a veure-la mai com a igual.

D'altra banda, m'ha fet la impressió que el relat anava de més a menys, i que l'atmosfera de misteri i de suspens que es crea al principi de la novel·la es va desdibuixant a mesura que el relat avança, i que els episodis que marquen les vides de les protagonistes cada cop prenen un to més fulletonesc. Tanmateix, aquesta relectura m'ha ajudat a recordar la impressió positiva que n'havia tret fa anys: Coe té una gran habilitat per recrear una atmosfera i el seu misteri, i per evocar les complexitats de les relacions familiars, especialment des de les emocions i les impressions immediates i no verbalitzades. La narració marc potser és la part més fluixa de la història, ja que la Gill, com a dipositària de la història de la Rosamund, és un personatge que sembla interessant al principi, però que no queda del tot desenvolupat. De la mateixa manera, el detall sobrenatural de la trama i la coincidència de dos episodis dins les històries de la Beatrix i l'Imogen, que esdevé una de les grans revelacions al final de la trama, és un recurs de la narració que es podria haver suggerit millor sense necessitat de sobreexplicar-lo als lectors. Per a mi, La pluja abans de caure és una recomanació reticent: he recuperat una lectura del passat que a mi personalment em va agradar, però que no és gaire rodona i entenc que pugui despertar l'escepticisme dels seus lectors.

Sinopsi: A principis dels anys dos mil, una dona de mitjana edat, la Gill, es proposa executar les últimes voluntats de la seva difunta tia Rosamund, que deixa un terç de la seva herència a una parenta llunyana desconeguda. La recerca al principi esdevé infructuosa, de forma que la Gill escolta les gravacions de la Rosamund en què explica la història familiar per tal de trobar alguna pista més sobre aquesta persona.

M'agrada: L'accent de la narració en els detalls opressius i secrets de les vides domèstiques de les dones, les impressions viscudes més que no pas verbalitzades, i la complexitat de les relacions que descriu entre les dones protagonistes, amb un sentit de la lleialtat tot sovint contradictòria.

No m'agrada: És una novel·la que deixa els seus punts febles massa al descobert, un argument poc plausible i amb decisions per part de les protagonistes que tot sovint costen força d'entendre des de fora del relat.

0:05

Lavínia (#622)

» ‎ telèmac

La veritat és que no em va donar res tret d'un nom, i l'he omplert amb mi mateixa. Però sense ell, hauria arribat a tenir nom? No l'he culpat mai. Ni tan sols un poeta ho pot fer tot bé. És estrany, però, que no em donés veu. No vaig parlar amb ell fins que ens vam trobar aquella nit a l'altar de sota els roures. I d'on deu venir, la meva veu? La veu que crida al vent a les altures d'Albúnea, la veu que parla sense llengua en un idioma que no és el seu?
Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop el 2008, i es considera, dins del conjunt de la seva producció, una de les obres menors. Tanmateix, si esteu familiaritzats amb les novel·les de Le Guin, a hores d'ara ja coneixereu la qualitat de la seva prosa i l'originalitat del seu estil, que en són una marca característica. La novel·la ens proposa la història no explicada de la princesa Lavínia dels llatins, que va casar-se amb l'exiliat Enees i, per tant, va donar peu a la futura dinastia dels reis de Roma. Es tracta de mites i llegendes dels segles XIII a VIII aC, i que no van ser posats per escrit fins molt després, quan els autors romans van buscar una legitimitat mítica per a la República i l'Imperi. L'Eneida de Virgili, en què es basa parcialment la novel·la, és part d'aquest procés.
Lavínia va aparèixer per primer cop una mica abans de l'auge actual dels retellings, reinterpretacions o adaptacions de mites i llegendes antigues en forma de novel·la psicològica contemporània, que arrencaria uns anys després amb el fenomen de les novel·les de Madeline Miller. Mentre que aquestes lectures contemporànies han esdevingut quasi un gènere en si mateix, que s'ha anat ampliant progressivament a través de les obres d'autores com Miller, Margaret Atwood o Pat Barker, la novel·la de Le Guin és força diferent en el to i en les intencions. El que no m'acaba de convèncer d'aquest tipus de reinterpretacions és que forcen les interpretacions pròpies d'una mentalitat contemporània sobre personatges antics que, si hem llegit els textos originals, sonen força anacrònics. El punt més fort de Lavínia és que ens porta en la direcció oposada, i la novel·la brilla precisament en l'estranyament i el distanciament que crea en els lectors a l'hora de transmetre una mentalitat i una forma de vida tan remotes i allunyades dels nostres propis valors que només podem arribar a imaginar-nos vagament. Le Guin recrea els costums i la vida quotidiana de la societat de l'edat de bronze en termes literaris, tenint en compte les esparses dades històriques que en conservem, però deixant-se portar, principalment, per les seves intuïcions creatives i, en aquest sentit, deixant-se guiar per la recreació - també intuïtiva i imaginativa - que en fa Virgili.
El relat ens arriba en primera persona a través de la seva protagonista, la filla del rei Llatí del Laci, que va rememorant els esdeveniments més significatius de la seva vida. El conflicte principal de la novel·la ve del seu propi rol passiu en el text de l'Eneida, en què aquest personatge ni tan sols no arriba a parlar mai: Lavínia no passa d'esdevenir la motivació d'una guerra entre el cabdill Turn, del Laci, i Enees, l'estranger arribat de Troia, per tal de guanyar la seva mà. Es planteja un conflicte entre els autòctons i els nouvinguts, i l'alternativa entre continuar l'endogàmia de la família llatina o acceptar l'estranger dins del si de la comunitat. Le Guin no canvia la lletra de la història significativament, ni dóna a la seva protagonista un rol especialment actiu en els esdeveniments, però n'ofereix un relat profundament emotiu i complex en termes literaris, en què la veu pròpia de la narradora ens ajuda a entendre el significat dels esdeveniments que estem presenciant.
A través de la implicació de Lavínia en els rituals ancestrals del seu poble, arribem a copsar com funciona la política del seu regne, i la importància cabdal que certes decisions tindran en el futur de tota la contrada. Ens trobem en una època en què el cos polític de la comunitat sencera es troba representat en les decisions que prenen els monarques, i Lavínia és perfectament conscient d'aquest rol passiu que li ha tocat ocupar, i de la significació política dels esdeveniments que li toca protagonitzar. Tot i així, la novel·la aconsegueix transmetre tot aquest mapa de significats i interpretacions amb una immediatesa, un ritme i un sentit del suspens que fan que la lectura resulti impossible de deixar. A un altre nivell, aquesta immediatesa ve donada també pel domini que té la pròpia protagonista de la narració: a través d'una visió onírica, Lavínia es troba en contacte amb Virgili, que li avança les parts de la història que ella no coneix, i que, de fet, la convenç de la seva pròpia naturalesa fictícia. Així doncs, la novel·la no amaga la seva voluntat metatextual i, de fet, la introdueix dins la narració mateixa a través d'aquest accés de Lavínia al seu propi relat futur.
Lavínia és una novel·la magníficament escrita, que els seguidors de Le Guin haurien de tenir en consideració, i que s'apropa més al to narratiu i a l'escenari evocat a les novel·les de Terramar que no pas a les de ciència-ficció. El seu feminisme no és el de les adaptacions contemporànies que són moda avui dia, sinó que es basa a reconèixer la força i la veu de les dones dins d'un món de valors i relacions tancades i patriarcals, que no tenen el poder de canviar. En aquest sentit, Le Guin continua una tradició de retellings molt més antiga que l'onada contemporània: el nivell metatextual de diàleg amb el text original m'ha recordat molt La filla d'Homer de Robert Graves, i la cura per la recreació d'un marc de valors i creences pagans tancat en si mateix em recorda inevitablement Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis. Si no voleu anar tan enrere en el temps i preferiu quedar-vos a la zona de confort contemporània, crec que li hauríeu de donar una oportunitat a Lavínia si us va agradar Junil a les terres dels bàrbars de Joan-Lluís Lluís.
Sinopsi: Molts segles abans de la fundació de Roma, els llatins poblen el Laci, en una precària estabilitat marcada pels conflictes constants entre diverses tribus. Quan Lavínia, la filla del rei Llatí, arriba a l'edat de casar-se, se li presenten diversos pretendents, i en un primer moment sembla que la unió més favorable serà amb el seu cosí, el rei Turn. Tanmateix, Lavínia i Llatí són els principals intermediaris entre el poble i les forces divines ancestrals, que els transmeten un oracle inequívoc: Lavínia s'haurà de casar amb un nouvingut estranger i fundar una nova dinastia.
M'agrada: L'aposta de Le Guin per mantenir-se fidel a la lletra de les llegendes originals, i la relació metatextual que estableix amb el text de l'Eneida. La interacció de Lavínia i Virgili, amb les seves conseqüències, m'ha semblat un dels aspectes més originals de la novel·la.

Permalink for 'Desmuntant mentides sobre el Franquisme '

0:02

Desmuntant mentides sobre el Franquisme

» ‎ telèmac

9:37

James (#621)

» ‎ telèmac

11:48

Vergonya (36)

» ‎ telèmac

0:49

Els somnàmbuls (#620)

» ‎ telèmac

Els responsables polítics clau - reis, emperadors, ministres d'exteriors, ambaixadors, comandaments militars i una multitud de funcionaris de menys nivell - es van dirigir al perill amb passes vigilants i calculades. L'esclat de la guerra va ser la culminació de cadenes de decisions preses per agents polítics amb objectius conscients, que tenien un cert grau de reflexió, que reconeixien un ventall d'opcions i feien la millor anàlisi que podien de la situació amb la informació que tenien a mà. El nacionalisme, l'armament, les aliances i el finançament eren part d'aquesta història, però només se'ls pot donar una significació real com a factors si es percep com van modelar les decisions que - combinades - van fer esclatar la guerra.

Aquest assaig de l'historiador australià Christopher Clark, professor de la Universitat de Cambridge, es va publicar l'any 2012, i va representar en el seu moment un trencament important amb la tradició historiogràfica sobre les causes de l'esclat de la Primera Guerra Mundial. És un estudi molt acurat i exhaustiu sobre la situació política europea que va portar a l'escalada del conflicte entre els blocs d'aliances, que se centra sobretot en el paper decisiu que hi va tenir la geoestratègia dels Balcans i que, en la seva darrera part, fa una anàlisi molt detallada sobre la Crisi de Juliol, és a dir, el període de contactes diplomàtics i negociacions que es va estendre des de l'assassinat de l'arxiduc Franz Ferdinand a Sarajevo el 28 de juny de 1914 fins a l'esclat de la guerra l'1 d'agost. L'originalitat de la proposta de Clark rau en el fet que desvia el focus d'atenció dels habituals prejudicis essencialistes que llegeixen el conflicte retrospectivament, a la llum del seu resultat: les assumpcions que la guerra era inevitable de totes totes i que Alemanya en va ser el principal causant. Aquest tipus d'afirmacions es donen quan es llegeix la història cap endavant, des del punt de vista del desenllaç del conflicte però, si observem el joc d'aliances europees i els intercanvis diplomàtics quan la guerra encara no havia esclatat, descobrirem que la imatge de conjunt és molt més complexa.

L'autor exposa, en la seva introducció a l'assaig, que les preguntes sobre el com són molt més acurades a l'hora de representar una imatge de conjunt així d'àmplia i complexa que les preguntes sobre el perquè, que ens introdueixen a una cadena de causes i conseqüències que sembla predeterminada d'entrada i que, aparentment, arrossega els agents polítics d'aquell moment històric sense que aquests hi puguin fer res. Al contrari, les preguntes sobre el com ens posen sobre la pista de les contingències històriques, és a dir, el mostrari d'opcions obertes i possibles escenaris que els agents polítics del moment tenien al seu abast, i ens ajuden a analitzar amb més profunditat com tots aquests factors del moment present van informar les decisions que van acabar prenent. Aquesta presa de decisions en un moment de crisi determinat es dona també dins d'un marc de relacions polítiques inestables, i dins d'uns estats que no són unitats polítiques homogènies, sinó en què el poder està repartit entre diferents agents - monarques, funcionaris, militars, opinió pública, diferents faccions dins dels governs mateixos, etc. - que no sempre comparteixen la mateixa visió sobre el curs d'acció que cal prendre, com ens mostra en el retrat dels agents polítics que fa al capítol 4.

A través de la seva exposició, Clark desafia prejudicis i imatges habituals que ens arriben sobre el conflicte de 1914. En primer lloc, l'habitual imatge de l'imperi austro-hongarès com a decadent i a punt de la dissolució contrasta amb el retrat que en fa l'autor d'una potència europea estable i econòmicament solvent, més oberta a les solucions locals-regionals per als conflictes nacionalistes i territorials que no pas a les solucions centralitzades. Aquest factor serà clau per entendre l'actitud i la resposta de les potències centrals durant la crisi de juliol, que van confiar, quasi fins a l'últim moment, a mantenir la guerra localitzada als Balcans i no haver d'escalar fins a un conflicte continental. D'altra banda, també trobem la tesi fatalista de l'aparent inevitabilitat i necessitat de la guerra. Per contrarestar aquesta visió, a la secció central del llibre Clark aporta exemples de crisis en què la mediació internacional va funcionar exitosament i es va evitar una escalada armada del conflicte com, per exemple, la crisi del Marroc de 1906, la de la invasió d'Albània el 1913 en el context de la segona guerra balcànica, o la crisi Liman von Sanders entre Rússia i Alemanya. Tanmateix, val a dir que no queda gaire clar, en el fil de l'argumentació, si aquests episodis demostren que la mediació podia funcionar i que la guerra era evitable al capdavall, o més aviat afegeixen llenya al foc, reforçant l'agressivitat en el to de les respostes de les potències implicades, i escalant la tensió a nivell diplomàtic, de forma que tan sols ajornarien l'esclat de la guerra a un moment posterior. Malgrat tot, segons Clark aquestes crisis de contingències demostren, si més no, que els blocs d'aliances eren molt més fràgils i inestables del que sovint s'ha retratat historiogràficament i que, per tant, la guerra no era inevitable d'entrada, sinó que només ho sembla retrospectivament.

Un dels plats forts de l'exposició, a més a més, és el desmantellament de la tesi de la culpabilitat alemanya, el que es coneix en historiografia com la tesi Fischer, que presenta Alemanya com a principal causant de la guerra, especialment a l'hora de retratar-la com a instigadora de sotamà de les decisions d'Àustria-Hongria. En contrast, Clark presenta el progressiu aïllament econòmic que viu Alemanya, que comença a competir seriosament per l'hegemonia econòmica amb altres potències mundials, a base d'establir sinergies econòmiques amb l'imperi Otomà. Mentre que el relat dels vencedors pretén presentar el comportament bel·licista d'Alemanya com a fora de tota mida, Clark demostra a bastament, a través de la seva exposició, que Alemanya feia exactament el mateix que les altres potències europees: provar de desestabilitzar les hegemonies colonials dels rivals econòmics, i establir pactes amb altres potències que fossin prou beneficiosos per als seus objectius a llarg termini. Són exemples d'aquest tipus de polítiques el repartiment del territori nord-africà que resulta de la crisi del Marroc, o la precària estabilitat asiàtica que resulta de la guerra russo-japonesa, en què els interessos asiàtics de la Gran Bretanya es veuen amenaçats.

Per tal d'establir-nos aquest mapa d'aliances estratègiques i decisions geopolítiques, l'autor s'embranca en una llarga explicació de tots aquests pactes creuats entre potències i sobretot dels interessos polítics, econòmics i geoestratègics que els donen forma. Així és com es va descobrint el paper ambigu de Gran Bretanya a l'hora de posar en marxa les seves aliances polítiques i els interessos estratègics que amaguen, que no acaba de revelar fins a l'últim moment possible: el raonament de fons és que Gran Bretanya opta pel mal menor de tenir Alemanya com a enemic continental abans que tenir Rússia com a enemic colonial a l'Àsia. Les connexions econòmiques i geoestratègiques del regne de Sèrbia amb els seus nous aliats, Rússia i França, són un altre factor important que cal tenir en compte: el nacionalisme serbi, ètnicament agressiu amb les minories no eslaves, es reforça a mesura que se sent recolzat per l'imperi rus, enormement interessat a afeblir les aliances econòmiques i polítiques entre Alemanya i l'imperi otomà, i recollir les desferres de l'hegemonia otomana sobre els Balcans després de les dues guerres balcàniques entre 1911 i 1913. El conflicte als Balcans, amb la seva precària estabilitat política, és un dels centres d'interès més importants del llibre sencer, i els antecedents que ens ofereix Clark al primer capítol sobre la política Sèrbia des del regicidi de 1903 fins a 1914 ens ajudaran a entendre millor la qüestió de la responsabilitat sèrbia en els assassinats dels arxiducs i la lògica rere l'ultimàtum austríac.

Finalment, a la tercera part del llibre, tota aquesta contextualització que ha estat exposant a la primera i segona part acaba mostrant el seu sentit, i Clark analitza els esdeveniments que es coneixen com la Crisi de Juliol. A partir de l'assassinat dels arxiducs a Sarajevo, s'activen les aliances i els tractats que unes potències i unes altres havien establert prèviament. En aquesta darrera secció, Clark retrata especialment l'escalada bèl·lica des d'un punt de vista que en el moment que es va publicar el llibre resultava força desacostumat: Rússia i França en surten especialment malparades, i acaben retratades com a principals responsables de l'escalada bèl·lica. Ara bé, lluny d'intentar minimitzar la responsabilitat alemanya en l'escalada del conflicte, que és una de les crítiques més habituals que ha rebut aquest llibre, el que l'autor pretén és mostrar els intents retòrics de cada nació de presentar-se a si mateixos com a innocents i els països rivals com a culpables d'una agressió injustificada. És una estratègia retòrica que té lloc a tots dos bàndols, i que va descabdellant tot un fil de reaccions creuades, decisions i respostes diplomàtiques, que porten d'un aparent conflicte "regional" als Balcans a una guerra d'abast continental i mundial.

Especialment cap al final de la secció, Clark analitza totes les reaccions de les potències europees davant la mobilització de les tropes russes i, més que posar l'accent en la culpabilitat d'Alemanya, en ressalta especialment els errors estratègics que van portar a una escalada bèl·lica irreversible. La política de "xec en blanc" respecte a Àustria és retratada com a error tàctic per part d'Alemanya, alimentat per diverses interpretacions esbiaixades i errors de càlcul del govern i l'exèrcit, fruit d'una visió a molt curt termini dels esdeveniments: els més importants són el convenciment que Gran Bretanya es mantindria neutral, la creença que la guerra quedaria localitzada als Balcans i s'evitaria l'escalada continental i, finalment, quan es va veure que l'escalada russa ja era irreversible, el moviment tàctic cap al front occidental, en comptes de l'oriental, que es considerava més difícil de guanyar si els oponents tenien temps d'organitzar-ne la defensa. Ara bé, una de les crítiques que ha rebut Clark és encertada: l'autor minimitza l'intent de mediació britànic i amb prou feines esmenta el rebuig frontal que va rebre per part de les potències centrals. Tot i així, crec que aquest aspecte en concret no invalida la tesi sencera del text, que més que buscar la culpa d'un actor en particular pretén trobar responsabilitats compartides a l'origen del conflicte.

La lectura de The Sleepwalkers és una molt bona recomanació, i em quedo per sobre de tot amb el retrat complex de tots els agents implicats en un conflicte d'aquesta magnitud, i l'aposta per mostrar el mapa de contingències i d'actors amb poder de decisió en aquell moment històric, que crea un retrat més ric i matisat que no pas la tradicional explicació de causa-conseqüència que trobem sovint als llibres de text. A parer meu, Clark no pretén esborrar ni minimitzar la responsabilitat alemanya a l'origen del conflicte, tot i que en algun moment de l'exposició és cert que pot semblar-ho. Més aviat el que intenta és repartir responsabilitats cap a tots els agents implicats, mostrant-nos la complexitat del panorama geoestratègic i d'aliances de l'Europa de 1914, en què les polítiques colonials hi tenen un paper molt important, i retratar les contingències que podrien haver decantat la balança cap a un resultat diferent dels esdeveniments.

Continguts: L'exposició consta de tres blocs temàtics. El primer bloc ens situa en els antecedents sobre el context polític dels Balcans, i ens ajudarà a entendre millor els moviments estratègics que es produiran a partir dels assassinats a Sarajevo. El capítol 1 ens posa en antecedents sobre la història del regne de Sèrbia, des del cop d'estat de 1903 fins a la situació política que es desencadenarà amb les guerres balcàniques de 1911 a 1913. El capítol 2 ens retrata la situació des del punt de vista de l'imperi austro-hongarès. El segon bloc ens presenta el mapa d'aliances polítiques europees que són necessàries per entendre l'esclat del conflicte. El capítol 3 ens presenta el canvi d'aliances europees que es produeix entre l'última dècada del segle dinou i la primera del segle vint, i analitza les relacions d'Alemanya amb les altres potències europees, amb la crisi del Marroc com a exemple paradigmàtic de l'aïllament alemany. El capítol 4 presenta els principals agents polítics de cada potència europea, els interessos dels quals tot sovint no són homogenis ni tan sols dins de cada país: començant per les monarquies de cada estat, i passant pels governs i ministeris d'exteriors de cada país, l'autonomia dels exèrcits i el paper jugat per la premsa i l'opinió pública. El capítol 5 retrata com la guerra de Líbia iniciada per Itàlia contra l'imperi otomà desencadena dues guerres balcàniques que canviaran el panorama d'aliances establert prèviament. El capítol 6 exposa diversos intents de pacificació i dissuasió quan l'escalada de tensions polítiques entre països ja es va fent cada cop més evident, i presenta aquests intents com a exemples paradigmàtics de contingència històrica. El tercer bloc se centra en els esdeveniments de juny i juliol de 1914. El capítol 7 exposa els fets dels assassinats i les investigacions policials posteriors. El capítol 8 se centra en les reaccions dels diferents països i l'inici de l'escalada bèl·lica, amb el "xec en blanc" alemany respecte a Àustria. El capítol 9 descriu la visita del govern francès a Rússia, que referma definitivament l'aliança entre aquests dos països. El capítol 10 analitza els termes de l'ultimàtum a Sèrbia, que Clark percep com a moderats, així com també la resposta sèrbia. Aquí és on Clark analitza el nivell de responsabilitat del govern serbi en els atemptats de juny, en relació amb el que havia explicat al primer capítol. El capítol 11 exposa la mobilització russa, que contribueix a l'escalada del conflicte. Finalment, el capítol 12 analitza les reaccions britàniques i alemanyes a aquesta situació, i presenta els errors tàctics que percep en les decisions que porten a Alemanya a envair Bèlgica.

M'agrada: Ha estat una lectura molt exigent, però també molt aclaridora de l'escenari europeu i mundial que porta a la primera guerra mundial. El plantejament centrat en l'agència de les persones concretes i les possibles contingències que se'n deriven, així com el detallat mapa d'aliances polítiques i econòmiques que exposa, també m'han semblat molt aclaridors.

Permalink for 'Quan el cel es tornà negre '

1:01

Quan el cel es tornà negre

» ‎ telèmac

0:57

39º a l'ombra (#619)

» ‎ telèmac

Totes les angoixes passades se m'acumularen a la gargamella, com un nus corredor. Deu ser llei que els uns sofreixin pels altres? O és la relació congènita de totes les coses creades?
Aquesta és la primera novel·la que va publicar l'autora mallorquina Antònia Vicens, amb la qual es va donar a conèixer, el 1967, en rebre el Premi Sant Jordi de novel·la. Vicens ens retrata aquí la primera etapa de la massificació turística de l'illa de Mallorca, amb una transformació social i econòmica molt ràpida i xocant per als habitants de l'illa, i que deixa unes ferides profundes a les persones que en són víctimes, en forma d'alienació, explotació i un sentit permanent de desplaçament de la identitat. L'autora va escriure la novel·la quan treballava d'administrativa en un hotel de Cala d'Or, i malvivia en un bungalou per a treballadors mentre intentava compaginar la feina amb l'escriptura. Una part d'aquestes experiències autobiogràfiques acaben reflectides a la novel·la, que ens retrata un món de relacions mercantilitzades i depredadores, en què els directius de les empreses hoteleres tenen un poder absolut sobre els subordinats, i aquests es veuen obligats a sobreviure un dia a dia precari. El context de tot aquest creixement, a més, és el de la repressió cultural sota el règim franquista, i Vicens hi descriurà també l'adoctrinament religiós que viuen en concret les noies joves, que les porta a una dissociació brutal entre la seva vida psíquica i les expectatives socials i familiars.
La protagonista, la Miquela, és una jove òrfena que s'ha criat en un poble petit amb els seus oncles i la seva cosina, després de la mort dels seus pares quan ella era molt petita. La seva infància i adolescència són força desgraciades, marcades pel matrimoni enfredorit dels oncles, distanciats irremeiablement després que l'oncle torni de la presó, i el fanatisme religiós de la cosina, que la sotmet a un escrutini constant sobre els seus pensaments i sentiments més íntims. En aquest context, la Miquela aprendrà a reprimir constantment les seves emocions i a témer el sexe com una font d'embrutiment i de pecat, a la vegada que va vivint el seu desvetllament sexual amb un sentit d'angoixa creixent. Després d'un episodi d'enamorament molt intens i correspost amb un capellà del poble, i l'escàndol públic que se'n segueix, la Miquela decideix sortir d'aquest ambient i accepta una feina a la Cala com a dependenta d'una botiga de records. La protagonista s'haurà d'acostumar a aquest nou ambient i coneixerà una sèrie de personatges que li aniran fent les seves confidències, de forma que obtindrem una imatge d'un poble de costa sacsejat per aquesta primera onada turística a les illes. La Miquela coneixerà el personal de l'hotel, des dels directius i administratius fins als treballadors rasos, molts d'ells immigrants arribats de la península, i serà testimoni de primera mà de l'alienació que l'arribada massiva de turistes i la seva festa contínua provoca en els habitants de l'illa, d'una banda conscients de l'explotació que pateixen, però de l'altra incapaços de rebel·lar-se a causa de la necessitat econòmica. D'altra banda, el seu anhel de ser vista i desitjada pels homes l'arrossegarà a aventures nocturnes cada cop més arriscades.
Com també passava a Crideu la mort errant, digueu-me on va, la lectura és una experiència molt angoixant perquè ens situa dins la psique de la protagonista sense cap mena de filtre, i ens transmet directament el seu aïllament creixent de qualsevol relació humana que pugui arribar a esdevenir plena o reconfortant. La Miquela es va aferrant a les seves coneixences casuals com si alguna d'elles pogués arribar a salvar-la de la desferra en què viu, però, tanmateix, quan arribi al desenllaç de la novel·la no haurà aconseguit assumir el control de la seva pròpia vida. La novel·la fa molt per mostrar-nos la dissociació col·lectiva, quasi esquizofrènica, que es dóna en una societat que viu de portes endins segons una interpretació fèrria de la moral catòlica, però que es veu obligada a escenificar el contrari en un context d'obertura cultural, i aparent bonança econòmica, de cara als turistes estacionals. En aquest context, les relacions matrimonials es tornen dipòsits de ràbies i frustracions acumulades - i la Miquela no aconsegueix trobar un sol matrimoni feliç entre tots els que arriba a conèixer - mentre que qualsevol noia jove que visqui lluny de la seva família pot esdevenir presa fàcil de l'explotació sexual per part dels homes més poderosos. És una partida que les dones tenen perduda d'entrada, i l'autora ens fa viatjar amb la protagonista a través d'aquest món particularment opressiu en termes de gènere, sense oferir-nos tampoc cap resolució ni resposta definitiva als dilemes que se li plantegen a la protagonista.
39º a l'ombra és una novel·la de lectura molt intensa i colpidora, que ens fa un retrat social verídic i punyent de l'època, però a la vegada manté un to poètic i introspectiu que, amb algunes incursions a través de monòlegs als pensaments d'altres personatges, majoritàriament ens manté en el punt de vista de la protagonista i ens transmet vívidament la seva forma de percebre el món. Com també em va passar amb Crideu la mort errant, la lectura m'ha semblat tremendament depriment i colpidora, però el text queda creuat per aquestes il·luminacions poètiques que van apareixent i desapareixent al llarg de la lectura, i que marquen la novel·la amb una bellesa que es fa lúcida i desesperada sobre la pàgina. El desenllaç, encara que obert, es fa una mica més reconfortant que a Crideu la mort errant, i això potser és una mica d'agrair, tot i que a mi aquesta potser no m'ha agradat tant perquè hi he trobat a faltar un fil argumental una mica més definit, o almenys que tots els patiments de la protagonista arribessin a alguna mena de resposta o resolució. Tot i així, recomano aquesta novel·la amb entusiasme, crec, perquè Antònia Vicens és una autora que mereix ser descoberta si encara no hi heu arribat, i la seva combinació entre revelació poètica i lucidesa narrativa em sembla del tot inigualable.
Sinopsi: La Miquela és una noia jove que treballa com a dependenta en una botiga de records en un poble costaner marcat per l'expansió de l'activitat turística. Situada just davant d'un hotel i al costat d'un bar concorregut pels turistes, serà testimoni directe de les relacions laborals extremadament precàries que s'estableixen en aquest context, marcades també per la costant amenaça de predació sexual sobre les noies joves i solteres. A través del seu punt de vista, anirem descobrint la seva infància i adolescència desgraciades, així com les tribulacions que afronta en el moment present, marcada per un desig sexual creixent però insatisfet, i el constant escrutini de la seva vida privada per part de la gent que l'envolta.
M'agrada: Com ja em va passar amb Crideu la mort errant, digueu-me on va, m'ha semblat una novel·la totalment colpidora en la seva bellesa i la seva desolació. M'ha agradat també la connexió que es pot establir entre les situacions que retrata als anys seixanta i el moment present que viu l'illa de Mallorca amb la massificació turística, que fa la novel·la plenament vigent avui dia.
No m'agrada: El fil argumental no m'ha semblat rodó del tot, i crec que manca certa definició al llarg de la lectura. M'esperava alguna mena de resolució o conclusió final que no s'ha acabat donant, tot i que el desenllaç tampoc m'ha estranyat amb la direcció que prenia el relat.

1:25

L'art d'Ai Weiwei

» ‎ telèmac

Tradueixo al català tan sols uns pocs fragments - i m'ha costat seleccionar - de la versió anglesa del llibre, traduït del xinès per Allan H. Barr, i n'indico el número de pàgina:

Ai Weiwei, 1000 Years of Joys and Sorrows. London: The Bodley Head (2021).

"Sense democràcia política" argumentava, "és impossible parlar de democràcia artística. No podeu esperar que la democràcia se us ofereixi en safata - s'aconsegueix a través de la lluita." Per què feia tants anys que la gent no deia el que pensava? Perquè, assenyalava, la veritat ofenia el poder, i comportaria un càstig terrible, la ruïna personal i la de la família. Ara i en el futur, els poetes han de dir la veritat, plantejar qüestions, preguntar-se per què. (153)
Hi havia desenes de milers d'artistes a Nova York, però tan sols unes poques dotzenes que estiguessin fent diners. Per a un cert sector, l'art s'havia convertit en objectiu d'especulació i part de la cursa per trobar la propera novetat. Feia molt temps que l'art era un producte de consum, un servei decoratiu segons els gustos dels rics, i sota la pressió comercial no podia fer altra cosa que degenerar. A mesura que les obres d'art augmenten en valor monetari, declina la seva dimensió espiritual, i l'art queda reduït a poc més que un actiu d'inversió, un producte financer. (176-178)
L'art és sempre un esdeveniment - tant se val com t'ho miris, sempre té un principi i un final. (180)
A la Xina, encara vivíem en una era culturalment empobrida, però l'art no ens havia abandonat - tenia arrels profundes plantades en un sòl erosionat. La supervivència tossuda d'aquesta tradició artística indígena demostrava que l'estretor de mires del nostre estat autoritari mai seria capaç de refer la nostra cultura a imatge seva. Aquests artefactes eren anteriors a l'ordre actual, i el sobreviurien. (199)
L'art hauria de ser reconegut, sí, però no en la forma de col·leccionables cars dipositats als magatzems del MoMA perquè hi facin verdet: això és un malbaratament. La meva visió de l'art contemporani va prendre una forma molt diferent. Per a mi, l'art és una relació dinàmica amb la realitat, amb la nostra forma de viure i la nostra actitud amb la vida, i no s'hauria de col·locar en un compartiment separat. No m'interessa un art que s'intenti distingir de la realitat. (234)
No sóc cap admirador de l'ordre: ja es presenti en la forma oriental o occidental, sempre em fa sospitar. No m'agraden les limitacions de la naturalesa humana ni les restriccions de l'elecció que imposa l'ordre. Quan trenques amb un significat obligatori, entres en un estat de tensió amb el que t'envolta, i és aleshores, quan et sents incòmode, que et trobes més alerta. (245)
La Herta em va preguntar: podia ser que sobreestimés el poder d'internet per canviar les coses? Dubtava que pogués tenir un gran impacte: és fàcil que els joves s'il·lusionin amb la presència a internet, ho reconeixia, i pot ser que sentin que poden fer grans canvis a la societat, però els dictadors estan plens d'arrogància i sempre detindran i assassinaran qui vulguin. Potser tenia raó, li vaig respondre: només denunciar el totalitarisme no aconsegueix transformar la societat completament; un canvi autèntic demana tota mena de condicions favorables. Però tot i així, vaig defensar la resistència. "Si dins d'una habitació a les fosques trobo una espelma" vaig dir, "l'encendré. No tinc cap altra opció." Tant se val com el govern provés de fer-me callar, sempre provaria de fer sentir la meva veu. (280)
"Quan un estat restringeix els moviments dels ciutadans," vaig escriure, "significa que s'ha convertit en una presó. No estimeu mai una persona o un país que no tingueu la llibertat d'abandonar." (287)
El meu art no es pot explicar plenament amb paraules, li vaig dir, perquè les obres estan en desenvolupament constant - igual que l'interrogatori, que no té per què conduir a una revelació sobtada. Tot art és una conspiració d'alguna mena, vaig dir. Vaig continuar parlant així durant una estona, fins que em va manar que callés. (306)
"Critiques el govern," va dir, "i els teus atacs donen mala imatge al país. Mira aquest escriptori. És tot massís, té una superfície plana i unes potes fortes. Però tu t'agafes a qualsevol detallet i no el deixes anar, insistint constantment a veure-hi els defectes. Fas confondre l'opinió pública i fas que la gent pensi que realment hi ha un problema." L'escriptori en qüestió era una taula barata d'oficina, coberta amb un dit de pols i amb una mata de teranyines que li penjaven a un costat. Li ho vaig dir, i ell s'hi va inclinar per mirar-se-la. "Oh, sí que està bruta. Li haurien de passar un drap" va haver d'admetre. (307)
Els drets que he lluitat per defensar haurien de ser perquè els gaudís tothom, però les conseqüències adverses em corresponen a mi tot sol. Saber-ho em dóna força mental. Em recorda els versos que va escriure el meu pare després de visitar les ruïnes d'una antiga ciutat de la ruta de la seda anomenada Xinjiang: De mil anys d'alegries i tristors / no en queda cap rastre / Vosaltres que viviu, viviu la millor vida que pugueu / No compteu que la terra en preservi la memòria. Els esforços que fem, els contratemps que trobem - tot això recompensa pel fet de viure. (363)

Ai Weiwei

Permalink for 'Mil anys d'alegries i tristors (#618) '

0:13

Mil anys d'alegries i tristors (#618)

» ‎ telèmac

No sóc cap admirador de l'ordre: ja es presenti en la forma oriental o occidental, sempre em fa sospitar. No m'agraden les limitacions de la naturalesa humana ni les restriccions de l'elecció que imposa l'ordre. Quan trenques amb un significat obligatori, entres en un estat de tensió amb el que t'envolta, i és aleshores, quan et sents incòmode, que et trobes més alerta.
Mil anys d'alegries i tristors és el volum de memòries que l'artista i activista xinès Ai Weiwei va publicar l'any 2021. Ha estat una lectura colpidora, extremadament didàctica, i de totes totes profitosa. Després de la seva detenció il·legal l'any 2011, en què va ser retingut i incomunicat durant vuitanta-un dies, Ai va començar a considerar seriosament la idea d'escriure les seves memòries per transmetre el llegat familiar al seu fill. El projecte no va veure la llum fins uns quants anys després, ja exiliat definitivament de la Xina, i esdevé una reflexió profunda sobre les marques permanents que deixa el totalitarisme a la vida de les seves víctimes, i el paper de l'artista dins d'un món globalitzat i caracteritzat per les relacions d'explotació i poder que imposa el capitalisme arreu. També ens ofereix explicacions molt aclaridores sobre la forma que té l'autor d'entendre l'art, amb un component molt fort de crítica social i política, i que no proposa cap línia divisòria entre activisme, art, i experiència de la realitat. Una gran part del llibre és la biografia del pare d'Ai Weiwei, Ai Qing (1910-1996), reconegut poeta i escriptor que va ser durament castigat pel règim maoista, i que presenta paral·lelismes significatius amb les experiències vitals del seu fill.
Durant la primera meitat del llibre, el relat cronològic de la biografia d'Ai Qing es barreja amb episodis intercalats de les memòries d'infància d'Ai Weiwei. Ai Qing va ser fill d'una família de terratinents a la província costanera de Zhejiang, prop de Shanghai. La seva formació es va veure marcada per la seva estada de tres anys a París, de 1929 a 1932, on va estudiar art i va entrar en contacte amb les avantguardes artístiques. Poc després de tornar a la Xina, va ser detingut i empresonat pel govern nacionalista per les seves simpaties amb el comunisme. Tanmateix, la repressió política més dura que hauria de patir encara va ser durant dues onades de persecució i purga interna del partit comunista ja amb el règim maoista al poder: a finals dels anys cinquanta, quan el règim va marcar els intel·lectuals i artistes sospitosos de dissentir amb la ideologia oficial, marcant-los com a "dretanosos", i uns deu anys després, quan Ai Weiwei ja era adolescent, durant la revolució cultural xinesa, en què Ai Qing i la seva família van ser desterrats novament a l'interior del país per dedicar-se a les tasques manuals. Entremig d'aquests episodis de repressió política va viure períodes de calma relativa com a artista i intel·lectual públic, però aquests anaven marcats per la vigilància constant del govern, les guerres internes entre diverses faccions d'intel·lectuals dins del partit comunista, i el perill permanent de ser acusat d'enemic públic. Va ser així que la defensa aferrissada que va fer Ai Qing de la llibertat d'expressió i de l'art com a instrument de conscienciació i transformació social va començar a incomodar les estructures polítiques d'un règim totalitari que imposava la seva ideologia amb una visió totalment monolítica.
Ambdós exilis interiors van ser molt durs per al poeta, però el segon període de reeducació en concret ens arriba a través de la percepció i els records del fill, plenament conscient de la injustícia que ha de viure el pare i de les conseqüències doloroses de la separació de la família. Ai Qing es va veure obligat a viure amb els seus dos fills grans pràcticament a la intempèrie, en una cabana excavada a terra i infestada de puces i altres insectes, i va haver de tirar endavant la família a base de netejar latrines públiques. Sense accés a l'atenció mèdica per a les nombroses afeccions que va anar agafant durant aquests anys d'inclemències físiques, la seva salut en va quedar força ressentida. A més, aquest càstig anava lligat a un component molt important d'humiliació pública que el pare havia de suportar als menjadors comuns i a les reunions dels comitès locals, en què se sotmetia aquests individus castigats pel règim a pràctiques vexatòries i escarnis escenificats que tenien lloc a la vista de tots els assistents. Totes aquestes experiències marcaran Ai Weiwei amb un fort sentiment de desplaçament i d'insatisfacció, de forma que sempre se sentirà alienat dins del seu propi país.
És per aquest motiu que, anys després de la mort de Mao i amb el seu pare ja rehabilitat públicament, Ai Weiwei emigrarà a Nova York, on acabarà vivint dotze anys, durant els anys vuitanta. Aquests anys són crucials per a la seva formació com a artista: als Estats Units, Ai descobrirà el revers més fosc de l'art contemporani, que l'acabarà sumint en una actitud nihilista i despreocupada respecte de la vida; però d'altra banda també entrarà en contacte amb corrents artístics més alternatius, com l'art de performance que, juntament amb l'ambient de protesta als carrers que viu la ciutat durant aquells anys, l'aproparan a un vessant molt més social i polític de l'art. No serà fins a la tornada a la Xina als anys noranta, però, que el seu art podrà arrelar dins la seva pròpia cultura, i començarà a observar l'obra d'art mateixa com a forma d'interactuar amb la realitat i qüestionar-la. L'art, per a Ai, és polític igual que ho és l'existència mateixa dins del món, de forma que el vessant plàstic de l'obra d'art, la seva part performativa i el seu valor documental acaben fent-se totalment indestriables. Experiències com Conte de fades, en què Ai va portar al festival Documenta de la ciutat alemanya de Kassel mil i un xinesos perquè exploressin la ciutat, o la seva participació en el projecte de disseny i construcció de l'estadi nacional de Beijing, el Niu d'Ocell, van portar-lo a reflexionar sobre la relació de la Xina amb el món occidental i la interacció d'aquestes cultures tan diferents.
Tanmateix, l'aposta d'Ai per l'activisme social i la denúncia de les injustícies del sistema autocràtic xinès acaba marcant la seva relació amb el règim. Les seves obres d'art van anar esdevenint projectes de documentació de negligències greus per part del govern, com en els casos del terratrèmol de Sichuan de 2008, en què milers d'infants van quedar sepultats a causa de la mala qualitat de la construcció de les escoles, l'escàndol de la llet en pols adulterada i, més en general, la corrupció de la justícia i la manca de llibertats polítiques al país. Les darreres seccions del llibre van descobrint aquests episodis de creixent vigilància sobre la vida d'Ai i la seva família, a mesura que la seva presència a internet a través del seu blog vagi causant un impacte en una part de l'opinió pública xinesa. En aquestes darreres seccions del llibre, que es llegeixen amb l'angoixa d'un relat distòpic que és totalment verídic, Ai descriu com els posts amb càmeres de videovigilància comencen a proliferar tot al voltant de l'edifici del seu estudi, com comença a reconèixer els agents que el vigilen les vint-i-quatre hores del dia, i com els amenaces per part de funcionaris del govern es van integrant com una rutina més dins la seva vida quotidiana.
El 2011 tota aquesta persecució va culminar en la seva detenció i empresonament durant vuitanta-un dies, en què va restar incomunicat, pretesament per uns delictes fiscals que van ser fabricats pel règim. L'actitud d'Ai davant d'aquests esdeveniments d'intromissió dins la seva vida pública sempre ha estat de contestació i de provocació, de forma que el seu art acaba fent-se una eina indispensable de participació política dins d'un entorn marcat per la manca de llibertats més bàsiques. Després de sortir de la presó, i fastiguejat per la vigilància permanent a què el sotmetia la policia, va iniciar una retransmissió en directe a través d'internet de la seva vida privada durant les vint-i-quatre hores del dia, però el govern de seguida va tallar el projecte. De la mateixa manera, el relat en primera persona del seu empresonament es fa autènticament surrealista en tota la seva duresa, especialment les interaccions amb el seu interrogador, que intenta comprendre les motivacions i l'origen del seu art, i que arriben a moments d'absurditat que esdevindrien totalment còmics si no fos per la sordidesa de la situació. També cal recomanar el llibre per l'homenatge que fa al poeta Ai Qing, d'una sensibilitat extraordinària per captar la bellesa del moment present en un context de trauma històric. Mil anys d'alegries i tristors és un assaig que sens dubte val molt la pena de llegir.
Continguts: Aquest és el recull de les memòries de l'artista contemporani xinès Ai Weiwei, en què, després d'exposar la biografia del seu pare, el poeta Ai Qing, reflexiona sobre les experiències polítiques que van marcar el seu creixement com a artista multidisciplinari, i la seva concepció de l'art com a forma de participació política i d'experiència social.
M'agrada: M'ha apropat a l'art contemporani vist des d'una perspectiva que desconeixia totalment. La descoberta de la poesia d'Ai Qing i de les seves vicissituds vitals i polítiques també m'ha semblat un dels aspectes més destacats de la lectura.
En podeu llegir uns fragments aquí.

0:45

El delator (#617)

» ‎ telèmac

Hi van tenir dos polis vigilant-hi fins després de Nadal. Després els van treure. No n'han tornat a posar cap pel que jo sé, però m'imagino que hi passa algun paio de tant en tant a preguntar. És clar que també podrien tenir-hi gent de la secreta. Déu sap qui està informant el govern ara mateix, i qui no. No saps mai amb qui estàs parlant. En ma vida he vist una cosa així.
Després de Retorn a Killybegs em vaig quedar amb les ganes de llegir algun llibre de temàtica similar i, tot i que a posteriori he de dir que com a novel·les no podrien ser més diferents, El delator de l'autor irlandès Liam O'Flaherty (1896-1984) ha estat una bona sorpresa. La novel·la es va publicar el 1925, i va esdevenir una de les obres més conegudes d'O'Flaherty, influït en aquell període per la ideologia marxista i pel moviment expressionista alemany. El relat ens situa a la ciutat de Dublín tot just acabada la guerra civil irlandesa, i té lloc íntegrament en una sola nit, des del capvespre fins al matí següent, en un viatge opressiu i angoixós per la psique del protagonista, el delator Gypo Nolan, que acaba d'entregar a la policia el seu company de la lluita revolucionària, Frankie McPhillip, a canvi d'una recompensa de vint lliures. Després de l'assassinat de McPhillip a mans de la policia, l'implacable comandant de l'Organització Revolucionària, Dan Gallagher, inicia una cursa contrarellotge per descobrir el delator dins l'organització. La novel·la està construïda com a thriller i gran part de la tensió narrativa prové del fet que, com a lectors, coneixem el misteri ben bé des del principi, de forma que la lectura ens va temptant constantment amb el suspens de la persecució, i els intents de Nolan mateix d'amagar el rastre de la seva delació.
L'Organització Revolucionària que figura a la novel·la està basada en el gir a l'esquerra que va fer l'IRA després de la guerra civil, en oposar-se a les posicions conservadores del govern de l'Estat Lliure, constituït com a protectorat britànic. L'organització, a la novel·la, té com a objectiu realitzar la revolució comunista a Irlanda a través de la lluita armada, tot i que sembla que el marxisme de l'IRA durant aquell període va ser força més tàctic del que retrata O'Flaherty a la ficció. En tot cas, el relat ens proporciona un gran retrat dels barris baixos de Dublín a l'època, caracteritzats per l'extrema pobresa dels seus habitants, la crisi d'habitatge i la insalubritat de les cases, així com la manca d'oportunitats i la precarietat generalitzada en què viu la classe treballadora. L'ambient resulta en tot moment tètric i desolador, i les aventures de Gypo Nolan després de la delació, primer a casa de la família McPhillip poc després de l'assassinat, i a continuació a través de diversos bordells i establiments de la ciutat, m'han recordat força la situació en què es troba i les percepcions del protagonista de Crim i càstig. Tanmateix, l'estil narratiu d'O'Flaherty s'assembla més al de les novel·les d'entreteniment popular, amb unes descripcions dels personatges que resulten del tot caricaturesques, i uns girs de guió, especialment a les escenes d'acció, que a voltes esdevenen un punt absurds.
Si Chalandon es preocupava d'oferir-nos un retrat el més complex i matisat possible del conflicte per poder-nos introduir a les possibles motivacions del seu protagonista, aquí O'Flaherty ens presenta un retrat un punt més fulletonesc dels personatges, però que acaba guanyant tota la seva força precisament per aquesta simplicitat. Nolan se'ns presenta com un personatge embrutit per la seva pròpia misèria i la duresa de les seves circumstàncies, i que en tot moment es veu arrossegat per la seva naturalesa impulsiva. De fet, la narració ens el presenta com un salvatge no gaire espavilat, incapaç d'anticipar-se a les conseqüències dels seus propis actes, i serà precisament la malaptesa dels seus intents de desviar l'atenció respecte del seu acte de traïció el que l'acabarà revelant com a culpable davant dels seus perseguidors. La seva matusseria contrasta fortament amb el fanatisme calculador de Dan Gallagher, que a mesura que avanci el relat anirà revelant la profunditat de les seves conviccions polítiques. El resultat és una narració un punt inquietant, en què uns personatges que comencen com a caricatures van revelant progressivament la seva humanitat a mesura que les circumstàncies els posen en la necessitat de prendre decisions cada cop més difícils, i també al contrari, un Gallagher que comença retratat com un líder carismàtic i que acaba revelant-se com a típic dolent de fulletó.
En aquest sentit, la novel·la es llegeix amb una tensió que va creixent ben bé fins a l'última línia, principalment perquè se'ns presenta des de la perspectiva subjectiva d'un personatge principal cada cop més acorralat, i que ens deixa el millor per als últims capítols, especialment a partir del moment del judici sumari a Nolan. És cert que l'estil narratiu és una mica tosc i hi ha moments en què l'ànima de thriller del relat s'imposa per davant de la profunditat del retrat psicològic o de la crònica política. Tot i així, els seus punts més forts són el retrat social que ofereix, a través d'un amplíssim mosaic de personatges secundaris, l'accent en la psique turmentada del protagonista, i una atmosfera per al relat creixentment opressiva, que a moments es podria qualificar de kafkiana. Si, a més, hi afegim un desenllaç que deixa la narració en el seu punt més àlgid, i la porta, de fet, a un terreny més aviat simbòlic, només puc dir que la lectura de El delator acaba compensant amb escreix tots els defectes de forma o desenvolupament que s'hi puguin trobar.
Sinopsi: En un moment indeterminat a principis dels anys vint, a la ciutat de Dublín, el fugitiu Frankie McPhillip torna a la ciutat després d'haver assassinat el líder d'un sindicat de pagesos. La seva primera trobada és amb el seu company dins l'organització revolucionària, Gypo Nolan, que malviu en la misèria en un alberg. En un impuls momentani, Nolan delata McPhillip a la policia a canvi d'una recompensa de vint lliures. A partir d'aquest moment Nolan provarà de cobrir el rastre de la seva pròpia traïció, mentre el líder de l'organització, Dan Gallagher, es disposa a descobrir la identitat del delator.
M'agrada: L'efecte opressiu, quasi paranoic, de la narració està molt ben trobat. En general, la imatge de conjunt, que es construeix a base de petits detalls, del recurs a l'impacte i d'una bona quantitat de personatges secundaris.

Permalink for 'Retorn a Killybegs (#616)'

0:46

Retorn a Killybegs (#616)

» ‎ telèmac

Els anglesos vigilaven els nostres gestos, l'IRA vigilava el nostre compromís, els capellans vigilaven el nostre pensament, els pares vigilaven la nostra infantesa i les finestres vigilaven els nostres amors. No hi havia res que ens pogués amagar.
Aquesta novel·la de 2011 del periodista francès Sorj Chalandon és una lectura molt colpidora sobre el conflicte nord-irlandès, especialment durant els anys de confrontació armada als carrers a les dècades dels setanta i vuitanta, entre paramilitars republicans irlandesos, paramilitars nord-irlandesos lleials a la corona britànica, i l'exèrcit i la policia britànics, en el que es coneix com els Troubles. Chalandon va viure de prop aquesta època, com a corresponsal per al diari Libération, i va travar una amistat amb un destacat membre de l'IRA, Denis Donaldson (1950-2006), en qui està inspirat el protagonista de la novel·la. El 2005, Donaldson va confessar en roda de premsa que havia estat confident de l'MI-5 durant anys, cosa que el va marcar com a traïdor a la causa davant l'opinió pública, i va precipitar el seu assassinat l'any següent en circumstàncies no esclarides. Retorn a Killybegs és una ficció en què Chalandon es planteja la psicologia del traïdor, especula sobre les causes que hi podia haver hagut rere la decisió de passar a informar els britànics, i ens ofereix un retrat molt complex i matisat del conflicte, amb els seus antecedents històrics i les seves conseqüències més devastadores per a tots els implicats. La seva traducció al català es va publicar el 2014, però enguany ha gaudit d'una nova onada de popularitat arran de la resolució de la querella per difamació que va plantejar Gerry Adams contra la BBC, i que ha acabat guanyant.
La novel·la és breu i intensa, amb un estil poètic i introspectiu, que ens recrea en primera persona els pensaments i sentiments del protagonista amb un flux de consciència continu i un marcat to confessional, de manera que la narració va revelant en primera persona totes les circumstàncies que el van portar a trair la causa republicana i col·laborar amb els seus enemics. Per donar una visió un punt més àmplia del conflicte, Chalandon ens situa en els antecedents familiars del protagonista fictici, Tyrone Meehan, i el fa néixer vint-i-cinc anys abans que Donaldson. Així doncs, a través de les memòries de Tyrone sobre el seu pare, Patraig Meehan, ens remuntem als temps de la independència irlandesa i la posterior guerra civil, que el progenitor va viure amb un profund sentiment de derrota. Aquest sentiment de derrotes i frustracions contínues anirà pervivint després en les lluites dels fills, i la figura del pare - ambiguament identificada amb l'orgull de la terra irlandesa en els moments bons però amb la violència de la dominació anglesa en els moments dolents - anirà esdevenint una metàfora de les cruïlles vitals i emocionals del protagonista, a mesura que vagi evolucionant el seu compromís polític.
A través de la militància de Meehan fill, la narració ens posa en contacte amb els aspectes més violents i cruents de la lluita armada, i també amb la guerra de resistència passiva lluitada a les presons, especialment durant el període de les vagues d'higiene, que Chalandon descriu a través del protagonista amb una precisió quasi clínica que s'arriba a fer dolorosa sobre la pàgina, i posteriorment, les vagues de fam, que no van servir per commoure el govern de Margaret Thatcher i van acabar amb desenes de morts entre els vaguistes. En aquest sentit, la narració fa molt per posar-nos dins la ment i el punt de vista del protagonista, i fer-nos partícips de com podia percebre aquests esdeveniments des de la seva òptica subjectiva. Per exemple, hi ha un moment durant l'episodi de les vagues de fam, en què Meehan veu com transporten un defallit Bobby Sands embolicat amb llençols, i l'escena evoca inequívocament la imatgeria d'un Crist sofrent. A propòsit del catolicisme, la novel·la també retrata l'ambigüitat de les interseccions entre el conflicte polític i el seu vessant religiós i cultural, amb uns combatents profundament convençuts de la seva fe i uns capellans amb el deure de rebutjar la violència armada.
A través d'aquests antecedents, i després de múltiples imatges de violència sense pal·liatius, arribem a la traïció, que l'autor ens descriu factualment, però sense arribar a elucidar-ne del tot les motivacions més profundes. En realitat, Donaldson no les va arribar a revelar mai i de les esparses paraules de la seva confessió només ens queden, com fa la novel·la, les múltiples suposicions i especulacions que en puguem arribar a treure. La novel·la planteja la possibilitat que la traïció, en realitat, fos més fruit de les circumstàncies i de la necessitat que no pas d'una convicció política real, i això encara afegeix una dimensió de tragèdia o de fatalitat a la novel·la, a partir del moment en què el protagonista s'entregui a racionalitzar o provar de justificar per a si mateix la lògica dels seus actes. De fet, des del vessant polític hi ha l'argument de la lluita pel relat: el fet que la revolució necessiti un revers fosc o un enemic intern per poder mantenir intacta la puresa dels ideals o, com en un petit episodi de la trama fa palès un capellà conegut de Meehan, l'amarga constatació que no hi hauria sacrifici ni salvació sense un Judes que traeixi primer. Aquest plantejament m'ha recordat inevitablement la novel·la Un gra de blat de Ngũgĩ wa Thiong'o, i la connexió implícita entre la lluita anticolonial kenyana i irlandesa, que sempre acaba aflorant en algun punt de la història dels Troubles.
La novel·la, així doncs, ens presenta un relat molt complex i ambigu sobre el conflicte, que en cap moment pretén assenyalar bons i dolents concrets, sinó que es basa més aviat a contraposar la violència i la brutalitat de les accions comeses en els dos bàndols, i que presenta els individus com a peons d'unes estructures i institucions més grans que ells i que sovint els aclaparen amb la seva implacabilitat. Tot i això, en cap moment no es pot acusar l'autor de buscar l'equidistància: la novel·la ens presenta sense cap mena de pal·liatius la crueltat del govern britànic sobre la colònia irlandesa, especialment cruenta amb els catòlics nord-irlandesos un cop efectuada la partició de l'illa, i retrata la violència republicana en tot moment com a moviment defensiu. Tanmateix, els efectes de la guerra són sempre devastadors sobre tots dos bàndols, i quan es produeix l'escalada de violència i els combatents van esdevenint fanàtics de la causa, els horrors que cada individu ha de suportar, i les racionalitzacions de cada bàndol, cada cop es fan més feixucs sobre la consciència.
Un dels fils conductors més clars de la novel·la, a part de la identificació amb el pare i la circularitat geogràfica de la narració, amb el retorn a Killybegs, són els breus episodis d'humanització i deshumanització que va presenciant el protagonista, quasi com petites epifanies que el van endinsant en un laberint emocional cada cop més fosc i opressiu. Les brutals escenes de tortures i assassinats se'ns van intercalant amb petits moments de compassió o d'humanitat que provenen de persones d'ambdós bàndols, i que van marcant el protagonista amb un dolor que de vegades es farà encara més profund que la violència més desfermada. Retorn a Killybegs és una novel·la excel·lent, que ens retrata una realitat política i social molt complexa però sense caure en simplificacions ni maniqueismes, i que revela a cada pas el coneixement profund que Chalandon té del conflicte irlandès i del desgast i la desolació que arriba a causar en les persones que s'hi veuen immerses. És una bona recomanació per a interessats en el tema, sens dubte.
Sinopsi: La novel·la ens narra la trajectòria de Tyrone Meehan, combatent de l'IRA durant el conflicte nord-irlandès, fins a revelar a principis dels anys dos mil el seu paper com a informador per al servei d'intel·ligència britànic. A partir d'aquest moment, Meehan rebutja la protecció que se li ofereix i la possibilitat d'exiliar-se del seu país, i retorna al seu poble natal, Killybegs, a la república irlandesa, amb la convicció profunda que és home mort.
M'agrada: La minuciosa construcció de la novel·la, amb una extraordinària atenció als detalls i a les imatges recurrents a través d'una cronologia no lineal. La cuidada psicologia del protagonista, amb tota la seva ambigüitat, i l'accent de la narració en la humanitat dels personatges dins del món profundament deshumanitzat de la lluita armada.

Permalink for 'Un judici de pedra (#615)'

11:42

Un judici de pedra (#615)

» ‎ telèmac

Quatre membres d'aquesta família, en George, la Jacqueline, la Melinda Coverdale i en Giles Mont, van morir, en l'espai de quinze minuts, el 14 de febrer, dia dels enamorats. L'Eunice Parchman i l'anomenada Joan Smith van matar-los a trets un vespre de diumenge mentre miraven òpera a la televisió. Dues setmanes després, van arrestar l'Eunice pel crim... perquè no sabia llegir. Però hi havia alguna cosa més.

Aquesta novel·la es va publicar el 1977, i es considera una de les millors obres de la prolífica autora britànica Ruth Rendell (1930-2015), gran figura de la literatura policíaca del segle passat. Jo no n'havia llegit mai res, d'aquesta autora, i la novel·la em va cridar l'atenció, quan la vaig veure a la biblioteca, per la seva premissa inicial, que és un dels seus atractius més ferms: ja a la primera pàgina del llibre sabem quin serà el crim, qui en són les víctimes i qui n'és l'autora, i a partir d'aquest punt la novel·la sencera és un compte enrere per arribar a descobrir-ne els motius i els detalls. Així doncs, el relat sencer es basa en la ironia tràgica que es forma a partir del coneixement dels fets que tenim els lectors i la ignorància de tots els implicats en el crim: mentre que els primers capítols ens van presentant tots els personatges, els seus antecedents i les seves relacions personals els uns amb els altres, a mesura que va avançant la lectura el ritme es va accelerant amb una angoixa creixent fins a arribar a un clímax violent i molt ben trobat. Tanmateix, a més de la trama merament factual, ens trobem davant d'un retrat social i cultural de l'Anglaterra dels anys setanta, força despietat amb els seus personatges, i que es basteix principalment a través dels conflictes de classe.

La trama ens presenta el xoc de cultures que s'estableix entre la família Coverdale, de classe mitjana enriquida a través del negoci de llaunes del patriarca, George Coverdale, i la Eunice Parchman, la dona de fer feines que contracten com a interna a la casa de camp on viuen, en un racó aparentment idíl·lic de l'Anglaterra rural. Ens trobem en un moment històric en què el servei domèstic ja és un residu del passat, i qualsevol acord laboral al qual la família arribi amb la nova majordoma (o housekeeper, en l'original anglès) quedarà marcat d'entrada per la sospita de l'abús laboral. Tanmateix, la Eunice es troba en una posició especialment vulnerable: el seu analfabetisme ha determinat des de ben jove la relació que estableix amb el món i amb les altres persones, i arribarà fins a qualsevol extrem per preservar-ne el secret. La seva psicopatia se'ns va revelant poc a poc, a través de petits episodis que van afegint a la imatge de conjunt, però en tot moment se'ns exposa com a fruit de les circumstàncies socials i materials que li toca viure, més que no pas per una predisposició innata. De la mateixa manera, els Coverdale queden encegats al seu propi privilegi, que intenten dissimular a través del seu paternalisme benintencionat d'entrada.

Així doncs, a través de la lectura assistim a una concatenació de circumstàncies que es fan ben realistes, però que totes juntes esdevenen fatals. La trama es basa en una sèrie de malentesos entre la Eunice i els seus patrons, a mesura que la seva ignorància i el seu aïllament social van accentuant els seus problemes d'adaptació, i conflueixen també amb la mania religiosa agreujada de la seva amiga i confident, la Joan Smith. A través de petites anècdotes de la vida quotidiana, i de converses entre diversos personatges que ens posen al dia de les enraonies locals, anirem desgranant una imatge de conjunt molt completa sobre les tensions socials i els ressentiments amagats que comencen a aflorar en un poble petit. La veu narradora, necessàriament omniscient, ens va desgranant tots aquests episodis amb una precisió molt freda i distant, que tot sovint va plantejant les ironies mateixes que destaparà el crim i que, de vegades, ens ofereix els fets amb una càrrega de schadenfreude que, en determinats moments, pot arribar a fer-se excessiva. Reconec que és una obra que m'ha resultat un punt desconcertant, i que m'ha tret de la zona de confort però, tot i així, m'ha agradat per la construcció psicològica dels personatges, molt ben dibuixats, i l'excel·lent construcció de la trama, plena de tensió i suspens fins al final.

Sinopsi: Una família benestant d'un poblet rural d'Anglaterra contracta una treballadora de la llar a través d'un anunci del diari. La Eunice Parchman és una dona treballadora i eficient, però la seva fredor i una sèrie de comportaments estranys comencen a alarmar els diversos membres de la família Coverdale. Un altre aspecte inquietant per a la família és l'amistat que la Eunice estableix amb una veïna del poble, la Joan Smith, la mania religiosa de la qual es va agreujant gradualment. Tots aquests factors aniran confluint en un desenllaç fatal, a mesura que vagi creixent el temor de la Eunice respecte del seu secret.

M'agrada: L'aposta per la complexitat del retrat social i cultural que fa de tots els personatges, i l'inevitable conflicte de classe que es deriva de la imatge de conjunt. Unes psicologies ben aprofundides per als personatges, i una trama de misteri amb una tensió i un ritme creixents.

0:26

People are strange

» ‎ telèmac

0:45

Tea Rooms (#614)

» ‎ telèmac

"Aquí no son ustedes mujeres; aquí no son ustedes más que dependientas".

Tea Rooms: Mujeres obreras es va publicar el 1934 i és una de les novel·les més conegudes de l'autora madrilenya Luisa Carnés (1905-1964), que va pertànyer a la generació del 27, però que va ser invisibilitzada de l'estudi de les lletres castellanes fins fa uns deu anys, en què la seva obra i la seva memòria van començar a recuperar-se. És un fet que sobta d'entrada, perquè durant els anys de la segona república espanyola va ser una autora força popular com a veu emergent del realisme social, i costa d'entendre una negligència així si no s'explica pel masclisme estructural de l'àmbit acadèmic durant tot el segle vint. De fet, ja entrat el segle vint-i-u se'ns va explicar la generació del 27 a l'educació secundària, i encara ara primera notícia que s'hi incloguessin dones, més enllà de la presència difusa de les muses o les esposes dels autors homes. Treballadora manual des dels onze anys d'edat, Carnés va ser una autora autodidacta que es va obrir camí en un món editorial i periodístic en què no tenia cap contacte per començar. La gran preocupació de la seva obra literària és arribar a retratar les injustícies socials del món que li toca viure, en què les relacions de classe es mouen en l'hostilitat més aferrissada, i l'opressió que pateixen els treballadors es fa molt més dura en el cas de les dones.

A Tea Rooms ficciona les seves experiències com a dependenta en una pastisseria de Madrid a principis dels anys 30, on ens retrata amb una precisió esfereïdora l'explotació laboral patida pels treballadors de l'establiment, però en concret les múltiples cares de l'abús i l'opressió patides per les dones treballadores. Parlem de seixanta-cinc hores a la setmana repartides en sis jornades de deu hores - dempeus i sense estones de descans - i una de cinc hores els diumenges, que els empresaris consideren suficients per al descans setmanal, uns quinze dies de vacances a l'any i, de fet, cap mena de garantia ni estabilitat laboral, en tant que els treballadors poden ser acomiadats en qualsevol moment per qualsevol error o falta comesos o, com s'acaba veient a la pràctica, per qualsevol caprici dels superiors sense necessitat d'una justificació provada. Ens trobem també en un moment de crisi econòmica profunda arran de la fallida de moltes empreses grans a conseqüència del crac del 29, com va experimentar Carnés mateixa amb el tancament de l'editorial CIAP, on treballava.

La novel·la arrenca amb la recerca de feina de la protagonista, la jove Matilde, que es presenta a diverses vacants de mecanògrafa, per rebre una allau de negatives constants o, com a molt, un suggeriment d'intercanvi per favors sexuals. A través del seu flux de consciència en tercera persona, anem recorrent la ciutat amb la protagonista, i observem també la precarietat en què es troba la seva família. L'estil de la novel·la és molt descriptiu però a la vegada molt dinàmic, i la percepció de la protagonista ens va portant per múltiples escenes i retalls de conversa fins a conformar un mosaic vívid i tremendament immersiu de la societat descrita. Sobretot a partir del moment en què entra a treballar a la sala de te, entrem en contacte amb una sèrie de personatges secundaris molt ben dibuixats, cadascun amb la seva veu pròpia i les seves particularitats. La veu de la Matilde ens va familiaritzant amb el món dels clients i el dels treballadors, i els dos cantons del mostrador es converteixen en una autèntica línia divisòria de la societat: Matilde és el personatge que té una consciència de classe més ferma, tot i que sovint es guarda els seus pensaments per a ella mateixa.

La majoria dels empleats són noies com ella, dependentes que entren a treballar sota la supervisió de l'encarregada, que exerceix una vigilància estricta sobre les subordinades i està sempre disposada a delatar als superiors qualsevol desviació de la conducta esperada. Fins i tot les dependentes més veteranes, les que porten més de quinze anys en la mateixa posició són, així doncs, tractades com a eternes menors d'edat, tan sols a l'espera de l'error o l'acusació que en facilitarà l'acomiadament sense més explicació. D'aquestes dones s'espera que siguin perfectes autòmats: que acompleixin la seva funció sempre de forma discreta però obsequiosa envers els clients, en un equilibri molt precari per mantenir un decòrum basat a no semblar ni massa esquerpa ni massa fresca. Tanmateix, aquest entramat de protocols no escrits tan sols revelen la seva hipocresia intrínseca quan veiem la doble vara de mesurar amb què es tracta la fillola del propietari, que entra a treballar a la casa durant una temporada, o l'agitada vida sentimental de l'encarregada mateixa.

En aquest context, la protagonista viu de prop els drames quotidians en què es veuen immerses les seves companyes de feina: els festejos prohibits, les transgressions secretes de la normativa, els desafiaments velats a la jerarquia i, sempre al rerefons, les reivindicacions laborals que es converteixen, a causa de les circumstàncies, en una quimera veritablement irrealitzable. La sensació és que sempre hi ha molt més a perdre que a guanyar, i si en una cosa s'entreté especialment l'autora és a retratar l'ambient generalitzat d'assentiment social amb l'estat de coses que continua alentint i entorpint el canvi social. La novel·la ens retrata especialment una classe treballadora que amb prou feines té accés a l'educació i subjecta a l'adoctrinament religiós, dirigit a mantenir l'statu quo de forma indefinida: és una situació que es fa especialment evident en el cas de les dones, que ja d'entrada gaudeixen encara d'un accés més restringit als instruments de la seva pròpia emancipació i que, tot sovint, actuen de corretges transmissores de la ideologia mateixa que les oprimeix. No és que els treballadors no siguin conscients de l'explotació que pateixen, que articulen constantment en termes d'injustícia, sinó més aviat que la situació és tan desesperada que l'única forma de minimitzar els danys és continuar assentint.

Carnés ens retrata aquest estat de coses sense jutjar cap personatge i analitzant la situació amb una lent periodística: de vegades el text sembla més una crònica social i cultural del moment que retrata que no tant una obra pensada per al gaudi estètic. Tot i que l'argument és molt tènue, i està basat més aviat en quadres o escenes que s'entrecreuen i es van resolent de determinades maneres més endavant, sí que és cert que cap als últims capítols de la novel·la es van concentrant cada cop més els esdeveniments decisius per als personatges, i la càrrega política del text es va fent cada cop més explícita. En aquest sentit, el relat va acumulant tensió i no l'allibera ben bé fins a arribar al final, i per això el ritme narratiu va sempre en ascens. És una novel·la molt recomanable, que es fa especialment punyent en la seva denúncia oberta de l'opressió de les dones dins del món laboral, i a més no sols en termes econòmics, sinó també socials i culturals. Jo la recomano a tothom en general, encara que sigui només per guanyar consciència de les perspectives i veus que se'ns han anat amagant al llarg de la nostra història recent.

Sinopsi: Al Madrid de principis dels anys 30, la jove Matilde, germana gran d'una família nombrosa, recorre els carrers de la ciutat a la recerca de feina com a mecanògrafa. És rebutjada a totes les entrevistes que fa, i finalment acaba treballant com a dependenta en un selecte establiment de rebosteria i saló de te. Tot i que ella és molt conscient de l'opressió de classe que pateix, les seves companyes tenen actituds diferents pel que fa a les condicions de vida que han d'afrontar, i també hi responen de diferents maneres. En el cas de les dones, la font de l'opressió és doble, perquè no sols afronten unes condicions laborals encara més precàries que els treballadors homes, sinó que també es veuen exposades al masclisme imperant a la societat. Quan es comencin a convocar vagues en el sector dels cambrers, que portaran a la repressió violenta per part de les autoritats, els superiors s'hauran de plantejar què fan amb els treballadors.

M'agrada: No sols és una crònica social de valor inestimable, sinó també una novel·la de grandíssima qualitat estilística.

Permalink for 'La política de la sang (3) '

12:16

La política de la sang (3)

» ‎ telèmac

Permalink for 'El Napoleó de Notting Hill (#613)'

1:30

El Napoleó de Notting Hill (#613)

» ‎ telèmac

Era un dia gris, els vestits que duien eren grisos, tot era gris; ara bé, endut per un impuls incomprensible, el funcionari baixet va fer el seu camí, travessant carrers i illes de cases, amb els ulls clavats a les esquenes dels dos homes alts, que s'haurien girat de seguida si haguessin sentit la seva veu. Però una llei escrita en el més fosc dels Llibres de la Vida fa així: "Si mires una cosa nou-centes noranta-nou vegades, quedaràs sa i estalvi; però si la mires una vegada més, la que fa mil, t'exposaràs al perill terrible de veure-la per primera vegada".
El Napoleó de Notting Hill (1904) va ser la primera novel·la que va publicar l'assagista anglès G. K. Chesterton (1874-1936), i és una sàtira despietada de la política imperialista britànica del moment que sobta, especialment, per la vigència de les seves idees encara ara, més d'un segle després de la seva publicació. Amb el característic estil paradoxal i excèntric de Chesterton, la novel·la ens ofereix un relat a mig camí entre la faula i la distòpia, ambientat a la ciutat de Londres el 1984, en un moment històric en què la democràcia ja ha estat abolida a la pràctica a favor d'un despotisme gris i funcionarial, en què el rei de Gran Bretanya és escollit aleatòriament d'entre tots els ciutadans per representar superficialment un sistema econòmic que, a la pràctica, funciona per si sol, com una maquinària ben greixada. Sobta veure com Chesterton s'anticipa quasi un segle a les teories de la fi de la història, que propugnen la pau mundial i la fi dels conflictes en nom d'una uniformitat cultural al servei del liberalisme econòmic. Un cop totes les nacions petites han estat anihilades, la racionalitat del progrés es manté al poder per inèrcia, en absència de qualsevol ideal transcendent o idea original que pugui impulsar un canvi nou.
El primer capítol, en què la veu narradora ens presenta el joc d'Enganya el Profeta, és una mostra brillant del joc satíric que opera a través de la novel·la sencera, i que haurem de tenir sempre present a mesura que avanci la narració. Ressona especialment en el panorama polític actual, en què la democràcia perd el seu valor dins del discurs públic perquè ha acabat banalitzada: davant les ximpleries i l'infantilisme dels que ens manen, posem les notícies a l'espera de sentir l'últim estirabot, mentre insignes profetes des de tot tipus d'àrees d'expertesa i tribunes públiques ens interpreten el món d'avui i el de demà. Chesterton ens presenta un últim rei de Gran Bretanya, Auberon Quin, com un autèntic bufó-rei, un rei boig que es pren la política com la seva gran broma per al món, i que s'entrega sense límits a la seva farsa de govern fins que arriba el dia funest en què un dels seus súbdits se'l pren seriosament. Quan el jove Adam Wayne desfia les lleis establertes per tal de salvar el seu propi carrer, ho fa en virtut dels valors mateixos que Quin ha instaurat sense arribar a creure-se'ls: és així com es creuen els camins de l'humorista i el fanàtic, i es desencadenarà una guerra cruenta als carrers de Londres entre les diferents municipalitats històriques de la ciutat.
El conflicte principal que afronten els personatges és, principalment, de discurs: m'ha recordat una mica l'idealisme dels personatges de Tolkien, autor que es va veure influït pels arguments de Chesterton en defensa del catolicisme, i el seu accent en el nacionalisme petit, el de la comunitat, per sobre del projecte uniformador de l'imperi. El Napoleó de Notting Hill descobreix el seu joc ben al principi, en presentar-nos la trobada fortuïta entre un grupet de funcionaris del govern britànic i l'últim nacionalista del món, provinent de Nicaragua. Segons el plantejament oficialista del vencedor, el nacionalisme és dolent només quan és petit: quan és el de la nació colonitzadora, aleshores es racional i assenyat. Així és com Chesterton ens presenta un constant enfrontament dialèctic entre les petites nacions i els grans estats burocràtics que es presenten enganyosament com a neutres i cosmopolites, i ens ofereix, amb una candidesa totalment seductora sobre la pàgina, la possibilitat d'un nacionalisme de petits botiguers, que lluiten per defensar una idea més que no pas la seva realització material. Així és com ens demostra que la idea de la llar es basa, paradoxalment, en l'arrelament més immediat i material a l'aquí i l'ara, el tros de terra on hem nascut, i al mateix temps esdevé la creença més transcendent i vivificadora de totes, aquella per la qual els personatges estan disposats a matar i morir.
Així doncs, la guerra que s'estableix entre Notting Hill i els altres municipis londinencs acaba mostrant una dualitat de plantejaments més metafísics, fins i tot, que no pas polítics, en portar a les armes, d'una banda, un idealisme cavalleresc que actua per amor a la pàtria i, de l'altra, un materialisme quantitatiu que pretén reduir la guerra a una mera operació burocràtica, un càlcul de possibilitats encaminat al resultat favorable. Tanmateix, en els relats de Chesterton res no és tan obvi com sembla al principi, i la trama argumental anirà mantenint viu el suspens per saber quin dels dos discursos s'acabarà imposant al final. El capítol final, que se situa ja més en un pla metafòric, i ens ofereix una conclusió més aviat filosòfica al relat, ens acaba oferint una interpretació possible al valor simbòlic dels personatges que també es fa molt interessant, i força típica de Chesterton, en intentar diluir aquests contrastos dialèctics en una síntesi final una mica a la Hegel: l'humorista i el fanàtic es poden llegir, alternativament, com a relació entre Déu i home respectivament, creador i criatura, però també com a dues cares necessàries de la condició humana, que es necessiten i es complementen, al capdavall, en les guerres que enceten l'una contra l'altra.
L'estil de la novel·la va barrejant la narració amb un to poètic molt característic de l'autor, les seves habituals digressions filosòfiques per boca dels personatges, sempre contradictòries i un punt desconcertants, afegides en aquest cas a les ocurrències i facècies, sempre inesperades, dels protagonistes. M'ha agradat més que altres novel·les de Chesterton, com Manalive o L'home que fou dijous, per aquest to més poètic que no pas alliçonador. Una bona recomanació, sens dubte, que us pot agradar si us interessa la ficció d'especulació política o, més en general, els clàssics de la literatura satírica, i que sorprèn especialment per la lucidesa de les seves reflexions, que apel·len en alguns moments fins i tot al món que tenim avui dia.
Sinopsi: La trama ens situa a la ciutat de Londres, en un futur 1984, en què el nou líder de Gran Bretanya escollit per sorteig, Auberon Quin, esdevé un rei boig que desconcerta l'administració amb les seves pensades insòlites. Tocat d'una vena de romanticisme, promulga lleis per ressuscitar les antigues municipalitats de la ciutat de Londres, i les dota d'un cerimonial reminiscent de les seves arrels medievals. Tanmateix, tot es complicarà quan el prebost de Notting Hill, el jove Adam Wayne, pretengui frustrar un projecte urbanístic que amenaça la independència del seu barri.
M'agrada: El joc d'Enganya el Profeta, he de confessar.

0:49

11.9.2025

» ‎ telèmac

1:15

La promesa (#612)

» ‎ telèmac

Al cantó més llunyà del campament, hi ha un soldat de guàrdia. Un troepie com ell. Què vols? diu, amb veu espantada.
El vostre or i les vostres dones, diu l'Anton. Parla afrikaans per algun motiu, tot i notar que l'altre nano és anglès. La llengua del meu pare, que sempre em serà estrangera. No, he canviat d'opinió, vinc en so de pau. Porta'm al teu líder.
No hauries de ser aquí.
Ja ho sé. Ho he sabut des del dia que vaig néixer.

Aquesta novel·la de l'autor sud-africà Damon Galgut va ser la guanyadora del premi Booker l'any 2021. És un retrat familiar que ressegueix les desventures vitals i existencials dels Swart, una família de grangers afrikàners, durant la història recent de Sud-àfrica. El fil argumental de la novel·la gira al voltant de la promesa que li dóna títol: al seu llit de mort, la senyora Swart fa prometre al seu marit que li donarà a la serventa negra la casa on viu amb el seu fill. Tanmateix, l'única persona que ha sentit la conversa és la filla petita, l'Amor, que, a mesura que passin els anys, es revelarà com l'única interessada a acomplir el desig de la mare. A través de la narració, veurem les inquietuds d'una minoria racista blanca que veu la pèrdua de privilegis històrics com a greuge, enmig dels conflictes socials i polítics de la Sud-àfrica de després de l'apartheid. La novel·la m'ha agradat, però m'ha deixat amb un sentiment molt fort d'ambivalència: l'autor mostra una gran habilitat per evocar-nos els conflictes que afronten els personatges i per desenvolupar-los a través d'imatges recurrents que van afegint profunditat a la lectura; d'altra banda, el to de la proposta no m'ha acabat de fer el pes: Galgut aposta per un to de comèdia negra que acaba fent-se excessiu al llarg de la lectura, en part perquè no acaba de prendre's seriosament els seus personatges.

Rere aquesta decisió de distanciar-se irònicament dels seus personatges i retratar-los des de la caricatura, de vegades amb una crueltat un punt inquietant sobre la pàgina, hi ha una ambigüitat en la posició política de l'autor que no he sabut ben bé com valorar. És cert que ridiculitza el supremacisme i el racisme heretats dels personatges blancs, però tot i així el relat de decadència de la família protagonista, que acaba extingint-se en una mena de destí tràgic, contribueix a un discurs de victimització dels sud-africans blancs que avui dia està tenint altaveus públics molt potents. M'ha semblat similar al to nihilista de Desgràcia de Coetzee, en el tipus de conflictes que planteja, tot i que La promesa es presenta com una novel·la més lleugera a simple vista, i el desenllaç ofereix una nota un punt més positiva. L'any passat vaig llegir Els hereus d'Eve Fairbanks, un assaig sobre la Sud-àfrica post-apartheid, que m'ha semblat que pot ajudar a entendre el context en què es mouen els personatges d'aquestes novel·les, com per exemple l'estat mental de desconfiança i paranoia contra els negres i el profund sentiment de fracàs en què acaba el protagonista masculí de La promesa, l'Anton Swart.

En tot cas, és una novel·la força complexa, que entrecreua els factors de raça i de gènere, i ens pretén presentar els defectes de perspectiva dels propietaris blancs, que en el moment present es veuen incapaços de seguir justificant un estat de coses que havien donat per garantit durant dècades. En aquest sentit, destaquen els dos germans protagonistes, l'Anton i l'Amor, i els seus diferents punts de vista sobre el conflicte que tenen entre mans: d'entrada, al primer capítol de la novel·la, tots dos semblen les úniques notes discordants dins del retrat de família. L'Anton es troba fent el servei militar durant l'estat d'emergència a mitjan anys 80, i experimenta un conflicte interior per haver matat una dona negra a sang freda, mentre que l'Amor, amb només tretze anys, no es planteja la situació política del país, sinó que s'aferra tan sols a la promesa del seu pare, possiblement com a homenatge a la memòria de la mare. Les evolucions d'ambdós no són del tot òbvies donat el punt de partida: mentre que l'Anton reproduirà tots els prejudicis dels seus avantpassats en la seva relació amb la terra, que es creu en el dret de dominar i posseir per dret diví, l'Amor es mantindrà ferma en un plantejament ètic basat en la paraula donada, cosa que la distanciarà de la família i l'abocarà a un camí de sacrifici altruista.

Ara bé, tots dos esdevenen dues cares de la mateixa moneda, d'una desfeta moral que a la llum del desenllaç de la novel·la adquireix tota la seva dimensió tràgica: la masculinitat fràgil i el supremacisme racial fràgil exercits per l'Anton aboquen inevitablement a una espiral d'autodestrucció nihilista, mentre que l'Amor sembla que manté l'autenticitat dels seus principis, però només per acabar enfrontada al paternalisme i la futilitat del seu gest. La novel·la acaba negant, implícitament, que es pugui arribar a establir qualsevol relació autèntica o desinteressada entre blancs i negres, i per això la seva conclusió m'ha semblat força més pessimista del que pretén el to positiu del desenllaç. D'altra banda, sembla que siguin les dones, almenys en el petit apropament que es produeix entre l'Amor i la Salome, les que puguin trobar un desllorigador futur al domini patriarcal establert pel colonialisme. La novel·la teixeix amb habilitat les seves imatges dins del context històric més ampli que retrata. En són exemples l'assassinat de la dona negra per part de l'Anton al primer capítol i l'assassinat de la germana del mig, l'Astrid, com a rèplica a aquest episodi de violència gratuïta; l'esterilitat de l'Anton i l'Amor apuntades al final de la novel·la, que indiquen el final de la família Swart però que es poden llegir també en termes polítics, com a fi del poder colonial sobre el territori; les cures de la Salome cap a la senyora Swart en la seva malaltia es reflecteixen després en les dedicades per l'Amor als malalts de sida un cop ja s'ha convertit en infermera.

En definitiva, La promesa és una novel·la recomanable, d'aquelles que deixa pensant fins i tot després d'haver-la acabada, tot i que m'ha semblat que desaprofita una mica el potencial dels seus propis personatges, especialment durant les dues seccions centrals. Galgut recorre a la caricatura i al tipus més que desenvolupar personatges psicològicament creïbles: per exemple, no s'hi troba una dona que no quedi reduïda a la seva sexualitat, o un líder religiós de qualsevol confessió que no sigui enganyador ni mercenari. L'aposta formal de la narració és un dels punts que funciona millor, al meu parer: l'autor ens va barrejant els diferents punts de vista de diversos personatges, principals i secundaris, i fins i tot personatges que passaven per allà i que no tenen res a veure amb la narració, i els va entreteixint a través de diàlegs i pensaments que van seguint un mateix fil temàtic a través de diverses escenes, en un tractament quasi cinematogràfic. Tot i això, el resultat final acaba essent un punt entretallat, i no hi ajuden els recursos que utilitza la narració constantment per desnaturalitzar l'experiència de lectura, que s'acaben fent un punt massa repetitius: els trencaments de la quarta paret, els canvis sobtats de la primera a la tercera persona, i ocasionalment a la segona també, les descripcions insistents de fluids corporals i de tanatopràxies, o els recursos puntuals al realisme màgic, que queden una mica desconnectats del conjunt.

Sinopsi: La família Swart es reuneix per al funeral d'un dels seus membres en quatre moments diferents de la història de Sud-àfrica. El 1986, durant l'estat d'emergència, el pare i els tres fills adolescents, l'Anton, l'Astrid i l'Amor, acomiaden la mare, que ha mort per malaltia. Nou anys després, coincidint amb la victòria sud-africana de la final del mundial de rugby, presidida per Mandela, es produeix la mort del pare a causa d'un accident. El 2004, durant el segon mandat de Mbeki, la família es reuneix novament per a l'enterrament de l'Astrid, assassinada en un robatori. El 2018, poc temps després de la dimissió de Jacob Zuma, l'Amor es reuneix amb la seva cunyada després de la mort del seu germà gran, l'Anton. A través de totes aquestes trobades, l'Amor recordarà a la família la promesa que va fer el pare en el llit de mort de la mare: que li donaria en propietat a la serventa negra la casa on ha viscut tota la vida.

M'agrada: Les premisses de la novel·la són molt potents: la promesa com a fil conductor del conflicte familiar i, especialment, els personatges de l'Anton i l'Amor, que són els que arriben a portar el pes de la narració. En aquest sentit, la primera i l'última secció són un punt de partida i d'arribada molt pertinents per al relat.

No m'agrada: Les dues seccions centrals crec que desmereixen una mica les altres dues. D'altra banda, els personatges semblen més estereotips que persones reals durant la major part de la lectura.

Permalink for 'Jornada de reflexió (14) '

0:50

Jornada de reflexió (14)

» ‎ telèmac

Permalink for 'Balzac i la petita modista xinesa (#611) '

1:05

Balzac i la petita modista xinesa (#611)

» ‎ telèmac

Vaig sentir vagament el nom de Balzac i em vaig preguntar què tenia a veure amb aquesta història.

Aquesta novel·la de l'autor xinès exiliat a França Dai Sijie es va publicar per primer cop, en francès, l'any 2000. El relat té un fort contingut autobiogràfic, en tant que Dai, com els protagonistes de la novel·la, va ser víctima de la revolució cultural del règim maoista durant els anys seixanta i setanta, en ser enviat quan era adolescent a reeducar-se a un poblet de les muntanyes. El govern perseguia qualsevol element de la societat que fos considerat burgès o contrarevolucionari, i posava sota sospita els professionals liberals, com els metges o els artistes, que d'entrada es consideraven culpables de tenir inclinacions prooccidentals. La reeducació segons el sistema maoista es basava en el treball agrícola a poblets rurals en unes condicions de vida extremadament dures, i una part important del procés passava per separar els adolescents, un cop havien acabat l'institut, dels seus pares si aquests es consideraven males influències per als joves per aquests motius ideològics.

La novel·la ens aboca directament dins d'aquest malson per als dos protagonistes, el narrador sense nom i el seu amic Luo, els pares dels quals han estat catalogats com a "enemics del poble", la categoria més greu de dissidència. El relat ens arriba a través de la veu en primera persona del jove protagonista, que a estones es revela com a poc més que l'acompanyant i espectador de les aventures i desventures de Luo, el seu company de captiveri. Fins i tot de bon principi el protagonista ens explica la humiliació pública del pare de Luo, però no aporta gaire informació sobre la seva pròpia família. Més atrevit i experimentat que el narrador, Luo es transforma en el protagonista de les aventures d'ambdós amics, que giraran al voltant del seu pas a l'edat adulta i les decisions doloroses que comportarà en un context tan precari. Quan tots dos s'enamorin de la mateixa noia, la filla del sastre local, serà Luo qui farà el primer pas i iniciarà una relació amorosa amb ella. Gran part de la narració es basa en aventures episòdiques, amb un cert to picaresc, en què ambdós protagonistes han d'acomplir algun tipus de tasca que se'ls exigeix a canvi d'obtenir algun privilegi en l'àmbit laboral o per tal d'aconseguir fer-se amb el tresor local: una maleta de llibres clàssics propietat d'un altre company de reeducació.

Així doncs, un cop accedeixin a aquesta font de lectures clandestines, els seus horitzons s'obriran i assistirem a una reeducació d'un altre tipus: mentre que el contacte amb la cultura occidental tindrà conseqüències ben diferents a les vides dels dos amics, Luo aprofitarà les lectures per educar la seva xicota, la petita modista, en els valors refinats i sofisticats que troba als personatges femenins dels llibres de Balzac i Flaubert. Tanmateix, aquest relat de descobriments i aventures adolescents va descobrint la seva profunditat a mesura que avança: la novel·la defuig tots els tòpics que podríem esperar dels relats de creixement, i s'esforça a introduir-nos dins dels punts de vista dels protagonistes per encegar-nos a una imatge de conjunt més àmplia que, al capdavall, a ells també se'ls escapa. El projecte educatiu que Luo emprèn sobre la seva estimada acaba d'una forma que no havia previst, precisament perquè intenta circumscriure-la en un model literari imaginari i es nega a observar-la com a persona real. Igual que passa amb les pel·lícules que els protagonistes recreen per als habitants del poble, en Luo es perd a si mateix quan comença a observar-se com a heroi de la seva pròpia història. L'aventura de creixement del narrador serà un punt més subtil: des de la seva innocència o manca d'experiència inicials, adquirirà un pragmatisme que no sabia que tenia, però alhora serà capaç de salvaguardar les seves millors qualitats, l'empatia i la sensibilitat.

Es tracta d'una novel·la molt curiosa i que fa de bon llegir en la seva brevetat: arrenca aparentment com un relat convencional, però a mesura que avança va prenent tangents inesperades i de vegades sorprèn amb canvis abruptes de tècnica, com per exemple en un moment determinat en què una mateixa escena se'ns descriu a través de la perspectiva de tres personatges diferents, o episodis que se'ns narren de forma naturalista però que acaben adquirint un cert to absurd o fins i tot oníric. És una lectura interessant perquè mostra el xoc de cultures entre els habitants del camp i els de la ciutat, però en cap moment ens les presenta definitivament com a contrast entre orient i occident. Seria simplista llegir el desenllaç com a crítica a la cultura occidental, o pretendre veure-hi una lloança per part de l'autor al sistema de persecució ideològica a què s'enfronten els protagonistes. Més aviat el que hi passa és que dos adolescents perduts interpreten els clàssics occidentals sense gaire encert ni guiatge, en un context de persecució totalitària que, en alguns passatges del llibre, adquireix unes dimensions quasi distòpiques. Si alguna cosa en treu el narrador, de les lectures occidentals que adquireix, és un sentit creixent de la individualitat en un context en què no se li permet pensar en aquests termes.

Sinopsi: A principis dels anys setanta, dos joves de la província de Sechuan són enviats a l'interior, a un poble de muntanya, per ser reeducats en els valors del règim maoista, ja que els seus pares han estat assenyalats com a enemics del poble. El narrador es veu arrossegat a les aventures amoroses del seu amic Luo, que inicia una relació amb la filla del sastre del poble, mentre tots tres descobreixen la passió per la lectura clandestina a través d'una maleta de llibres clàssics que aconseguiran després de diverses aventures. Tanmateix, cadascun d'ells trobarà en aquestes lectures significats i interpretacions diferents.

M'agrada: Ha estat una sorpresa en positiu, especialment a la llum de l'evolució de la narració des d'un inici un punt tòpic i previsible fins a un final que subverteix totalment aquestes expectatives, i que crea una subjectivitat concreta per a la protagonista femenina, ocultada de la narració i simplificada per part del narrador masculí.

Permalink for 'Manifest delictiu (#610)'

0:10

Manifest delictiu (#610)

» ‎ telèmac

Signes locals d'un col·lapse continuat. De vegades quan en Carney s'assabentava de l'últim daltabaix - una massacre sagnant en un llogaret vietnamita, una onada de sobredosis letals per un lot dolent, un adolescent desarmat abatut a trets per policies - sospitava que la revolució ja havia succeït, però que ningú la podia veure i no havia arribat ningú per substituir el que s'havia derrocat. L'antic règim era una ruïna, arrasat en una pila de suposicions antigues i premisses atrotinades, i anaven esperant que algú els digués què passaria després. No va aparèixer ningú.
Manifest delictiu, publicada originalment el 2023, és la segona part del que serà la trilogia de Harlem de l'autor afroamericà Colson Whitehead, un cop n'aparegui la tercera part. L'argument segueix les vicissituds de l'empresari fet a si mateix Ray Carney, que ja havíem trobat a la novel·la anterior, El ritme de Harlem. Ambdues novel·les tenen una autonomia pròpia, però és cert que aquesta segona entrega de la trilogia fa de més bon entendre havent llegit prèviament la novel·la anterior i coneixent-ne d'entrada els personatges principals. Si El ritme de Harlem ens situava al barri de Harlem, a Nova York, als anys seixanta, Manifest delictiu ara ens situa a la dècada següent, als anys setanta, en un context en què la comunitat afroamericana de Harlem continua lluitant per sobreviure en una situació de desigualtat social i econòmica que arriba a tenir conseqüències devastadores per a les vides quotidianes de milers de persones.
El ritme de Harlem ens plantejava la doble vida de Ray Carney com a propietari d'una botiga de mobles que ocasionalment utilitzava per posar en circulació mercaderia robada. El seu flirteig amb el submón criminal del barri el posava en contacte amb un seguit de personatges peculiars que coneixia de les seves escapades nocturnes. Tanmateix, la seva col·laboració amb certes empreses criminals no era del tot voluntària, almenys de bones a primeres: la novel·la mostrava com aquests dos móns s'havien d'anar solapant inevitablement quan d'entrada no existia un sistema just que donés les mateixes oportunitats a tothom i com l'agenda delictiva de persones com en Carney podia arribar a ser mera qüestió de perspectiva. Aquí, les implicacions polítiques que se'ns apuntaven a la primera entrega queden finalment desplegades en detall: és cert que les màfies locals aprofiten el negoci de la droga, del joc il·legal i els tripijocs immobiliaris per enriquir-se i competir amb altres famílies criminals; ara bé, el que ens va presentant la trama a través de les aventures i investigacions del protagonista és que el cos de policia i les institucions de govern local estan fent exactament el mateix.
Crook Manifesto ens presenta un panorama encara més desolador per al barri de Harlem que en la novel·la anterior: l'epidèmia de l'heroïna està totalment descontrolada, la violència policial contra els negres és el pa de cada dia i la xacra més evident per al barri són els incendis intencionats. Aquest fenomen en concret posa de manifest tensions econòmiques i socials soterrades que estan començant a esclatar amb violència durant les nits de la ciutat: o bé perquè els propietaris incendien els seus propis edificis i negocis per cobrar els diners de l'assegurança, o bé perquè a les empreses immobiliàries els interessa promoure construcció nova o, en alguns casos, com a acte de protesta desesperat per part de llogaters o ocupants il·legals davant d'una crisi d'habitatge sense precedent. En aquest context, els negocis antics es van degradant i les xarxes veïnals de suport cada cop es veuen més afeblides. Ray Carney i el seu amic Pepper, un vell col·laborador de la vida oculta, esdevenen testimonis privilegiats d'aquesta davallada generalitzada, i ens aniran oferint el seu sentit comú i la seva saviesa de carrer a mesura que certs fets fortuïts els vagin afectant cada vegada de més a prop.
Igual que passava a Harlem Shuffle, la novel·la està dividida en tres seccions que actuen com a quadres, i cadascuna té la seva pròpia autonomia. Després de breus plantejaments, els esdeveniments es posaran en marxa a un ritme frenètic, i les escapades nocturnes dels protagonistes cada cop esdevindran més perilloses i sagnants. Tanmateix, el resultat és estranyament divertit: es nota que Whitehead s'ho passa bé construint els seus personatges i dotant-los a tots del seu propi caràcter, basat sobretot en les particularitats i els detalls. L'autor aconsegueix immergir-nos totalment en l'època i l'ambient local a través de diversos excursos que no tenen gaire a veure amb la trama principal, o tan sols tangencialment, per acabar portant-nos a resolucions trepidants i violentes. En aquest cas, Carney mateix es va enfonsant cada cop més en els negocis tèrbols a què es veu arrossegat, i cada cop li costarà més mantenir la desitjada neutralitat moral. D'altra banda, arribarem a conèixer amb més profunditat el seu col·laborador en Pepper, que acabarà esdevenint en determinats moments de la trama l'autèntica brúixola moral de la novel·la.
Sinopsi: L'any 1971, en Ray Carney fa temps que s'ha retirat dels negocis tèrbols, però entrarà en un negoci brut amb un agent de policia corrupte que el tornarà a fer contacte habitual d'una sèrie de famílies criminals de la ciutat. Dos anys després, el seu còmplice Pepper es veu obligat a investigar una desaparició misteriosa en el context del rodatge d'una pel·lícula de Blaxploitation. Més endavant, Carney i Pepper es tornen a creuar quan es posen a investigar un incendi intencionat en què Carney sospita que està implicat un polític local preeminent.
M'agrada: L'aposta pel detall i la pinzellada petita, que acaben evocant una imatge de conjunt autènticament aclaparadora. La crítica política que fa l'autor amb el retrat d'un barri en situació de col·lapse, i l'humor desencantat que acaba recorrent tot el text. Em penso que m'ha agradat més aquesta segona entrega que la seva predecessora.

10:35

Mil grues de paper (4)

» ‎ telèmac

8:06

Ngũgĩ imprescindible

» ‎ telèmac

Permalink for 'Crideu la mort errant, digueu-me on va (#609)'

11:10

Crideu la mort errant, digueu-me on va (#609)

» ‎ telèmac

Així eres tu que me parlaves quan jo era petita, eres tu que m'apareixies en forma de dona de Llum? Tu, que camines damunt s'aigo des safreig?Sí, jo.Com una Mort Errant, de pala en pala des molí?Cada ànima tria la seva.
Aquesta és la darrera novel·la de l'autora mallorquina Antònia Vicens, que tot just es va publicar l'any passat. M'ha semblat una lectura fascinant i complexa en la seva brevetat, que arrossega a una experiència de lectura quasi hipnòtica: el contingut que s'hi retrata és molt dolorós, però alhora es desplega des d'una prosa poètica bellíssima, i a través d'una trama que va barrejant diferents punts de vista i moments històrics. El resultat és un equilibri molt hàbil entre forma i contingut, que amb prou feines s'arriben a distingir, com passa amb la literatura del trauma, en què la narració se'ns transmet de forma fracturada, amb un recurs constant als salts i les recurrències, i en què una ferida oberta pot sobreviure anys fins a convertir-se en residu o senyal per a una altra de nova, en una connexió temporal que el text assenyala acuradament.
La trama ens situa, per començar, l'any 1965 en un poble petit a l'illa de Mallorca, a l'hort on viu la protagonista, l'Elisenda, que es troba a les portes de l'adolescència. Aquell hivern canviarà la seva vida quan el seu pare marxi de casa i la seva mare porti una altra dona a viure amb elles. El nou germanastre, en Piero, es convertirà en una presència amenaçadora i temptadora a la seva vida, però l'Elisenda encara és massa petita per entendre del tot els perills a què s'exposa. Pocs anys després, casada amb en Piero als setze anys i amb una filla acabada de néixer, un episodi traumàtic desencadenarà la seva fugida endavant, en què corre el risc de sucumbir definitivament a tots els terrors viscuts, tant presents com passats. La novel·la ens retrata una història de violència i d'abús en què la protagonista, completament innocent i impotent, es converteix poc a poc davant dels nostres ulls en la víctima perfecta. S'agraeix també que no intenti evocar possibles elements atenuants o redemptors en els abusadors: l'objectiu de la novel·la no és retratar-los psicològicament, sinó reflectir l'espiral de violència, abús, manipulació i anorreament que desencadenen, especialment si gaudeixen d'impunitat per part del sistema, i la buidor existencial a què queda abocada la víctima, desposseïda finalment de tot rastre d'identitat.
Aquesta injustícia bàsica queda retratada tant a nivell macro com micro: pel que fa a la política, la dictadura normalitza i institucionalitza aquest ús de la violència per part de qui té el poder; pel que fa a la vida personal, la gent que no encaixa dins la norma, en especial les dones, queda progressivament abocada a una vida cada cop més petita i més opressiva, una mort errant, segons el text, que la majoria de vegades acaba essent l'única sortida real. Comprendre la història familiar, i entendre les dones víctimes de violència en el seu passat familiar i al poble, al seu voltant, esdevindrà una autèntica necessitat per a la protagonista. Tanmateix, en un context així, qualsevol via de fugida que contravingui les normes, com l'operada per la mare de l'Elisenda, que no es conforma a les expectatives socials per perseguir una vida d'artista, acabarà realitzant-se a costa del patiment d'altres dones, com la mateixa Elisenda, que haurà de patir el maltractament de la gent del poble a causa de l'orientació sexual de la seva mare o, més endavant la Matilde, una altra de les seves parelles, que haurà de viure a l'ombra d'un abandonament no acceptat.
A mesura que anem avançant en la trama i l'àvia de la protagonista, la Coloma, ens vagi revelant els secrets i misteris familiars, anirem descobrint les violències que havien marcat aquesta anterior generació, i com aquesta espiral de violència i abús s'anirà repetint de forma cíclica, amb una lògica implacable. El juliol del 36, el dia que els pallers van cremar va ser un moment fatídic tant per a la Coloma com per a la seva cosina Elisenda, un dia que va imprimir una nova direcció en la història familiar i també la va reescriure, com anirem veient a mesura que avanci el text. Aquesta incursió en el passat, però, ens anirà revelant paral·lelismes colpidors entre els dos fils argumentals, i anirem veient com l'Elisenda del passat i la del present s'aniran barrejant i identificant l'una amb l'altra. L'explotació, el trauma, l'abandonament i la fugida frustrada dels personatges femenins és un motiu recurrent al llarg del text, encarnats de forma molt sintètica en la dona de Llum, una visió en què la protagonista es refugia en la seva infància, i que intentarà retrobar més endavant en la seva vida. Tanmateix, aquesta imatge que recorre el text també anirà encarnant les dones violades i assassinades durant la guerra i la dictadura, que esdevindran una veu del passat que apel·la a la humanitat i la indefensió absolutes de la protagonista.
Sinopsi: A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, en un poble petit a l'illa de Mallorca, l'Elisenda creix a l'hort dels seus pares i observa la vida des del seu gronxador, que esdevé per a ella un refugi. El seu pare abandona la llar quan s'assabenta de l'aventura de la mare, que és escultora, amb una altra dona, la Giulia, que s'instal·la amb elles juntament amb el seu fill. Aquest esfondrament del món de la infància vindrà acompanyat, per a la protagonista, de la descoberta del desig i la violència a què la sotmetran els homes al llarg de la seva vida. D'altra banda, la seva àvia li descobrirà la història familiar, i ella anirà observant paral·lelismes pertorbadors entre el patiment viscut per les dones del passat i el moment de desesperació en què es troba en el present.
M'agrada: M'ha agradat tota la lectura sencera. La combinació de diferents estils narratius - el diari en primera persona i la narració en tercera persona, el realisme descarnat combinat amb prosa poètica i pensament màgic - dóna un equilibri molt ben aconseguit.

0:18

Americanah (#608)

» ‎ telèmac

Es trobava a la perifèria de la seva pròpia vida, compartint la nevera i el lavabo, una intimitat poc profunda, amb gent que no coneixia de res. Gent que vivia amb punts d'exclamació. "Genial!", deien sovint. "És genial!".

Americanah de Chimamanda Ngozi Adichie es va publicar el 2013, i immediatament va guanyar popularitat arreu del món. Només havia llegit dues altres novel·les seves i les dues em van agradar: és més, Mig sol groc em va semblar una obra mestra, i començo a pensar que vaig fer sort d'haver-la llegit la primera de totes. Americanah, però, m'ha decebut força, i m'ha semblat que no està a l'alçada de les altres. La novel·la narra l'experiència de migració de dos joves nigerians, Ifemelu i Obinze, que s'enamoren quan són adolescents però, a causa de la situació econòmica del país i la manca d'oportunitats i de llibertats per als joves universitaris, es veuen obligats a desplaçar-se a l'estranger per iniciar una nova vida. El distanciament passarà factura a la relació així que, un cop la Ifemelu retorni a Nigèria després de tretze anys als Estats Units i es retrobi amb l'Obinze, ara casat i amb una filla, tots dos hauran de decidir què faran en el futur amb la relació que havia quedat pendent. La novel·la fa un retrat de la classe acomodada nigeriana, que aprofita les oportunitats d'estudiar a l'exterior i tornar al país natal per engruixir l'elit empresarial neocolonial a costa de la riquesa del país i amb la connivència de les empreses multinacionals occidentals, però la crítica social que els podria haver dedicat queda diluïda entre les anades i vingudes de la relació amorosa.

El que la narració fa millor és retratar la ferida del desplaçament forçat i les doloroses conseqüències que té per a la identitat de la persona: durant la seva estada als Estats Units, la Ifemelu viurà de primera mà el racisme sistèmic de les institucions estatunidenques, i el racisme sovint inconscient dels ciutadans d'esquerres que, rere una aparença d'empatia i bones intencions, fan valer els estereotips com a excuses per perpetuar els seus propis prejudicis. Totes aquestes experiències les anirà filtrant a través d'un blog sobre racisme en què aconseguirà contactar amb moltes persones negres com ella, tant afroamericans com africans residents als Estats Units, amb qui podrà establir una xarxa de solidaritat i d'experiència compartida. La novel·la també exposa el revers fosc de l'experiència migratòria de la Ifemelu: l'autoodi, l'avergonyiment i la indefensió adquirida que també experimenten els migrants negres quan arriben a un país que d'entrada els rebutja i els observa amb desconfiança. Aquesta experiència es fa especialment dura i colpidora en el cas de les dones, que reben una doble discriminació: no tan sols el racisme sinó també el masclisme.

Aquest tipus d'actituds quedaran retratades tant en la Ifemelu com en la seva tieta Uju: per exemple a l'hora d'amagar el seu accent africà tot i ser parlants natives d'anglès, o de negar-li al fill, en el cas de l'Uju, l'aprenentatge de la seva llengua nativa, l'igbo. Una altra forma d'opressió, i potser la imatge que esdevé més gràfica al llarg de la novel·la, és la del maltractament dels cabells que s'apliquen les dones africanes per allisar-los químicament i així poder oferir una imatge acceptada pels blancs. Ambdós recursos, el de la llengua i el dels cabells, són instruments d'empoderament que utilitzarà la Ifemelu per autoafirmar-se en la seva identitat africana a mesura que vagi guanyant confiança: el moment en què decideixi mantenir el seu accent nigerià en comptes d'americanitzar-lo i quan decideixi deixar de maltractar-se els cabells seran punts d'inflexió en el seu camí d'adaptació a la vida americana. Ambdues dones utilitzaran, també, les relacions amb els homes com a mitjà per ascendir socialment i, tot i que la Ifemelu prova de mantenir-se en una postura de superioritat moral al respecte, serà incapaç d'observar en ella mateixa els defectes i comportaments que censura en els altres, especialment pel que fa a les dones.

És un tret de la protagonista que es va fent evident a mesura que avança la trama, i aquesta actitud defensiva per part de la Ifemelu em va sorprendre especialment com a elecció narrativa, no perquè un protagonista no pugui fer-se desagradós als lectors, o hagi de ser moralment perfecte, ni de bon tros, sinó més aviat perquè en cap moment de la novel·la el personatge arriba a sortir de la seva ceguesa, cosa que hauria estat interessant en termes d'evolució psicològica. En aquest sentit, tots els personatges de la novel·la semblen irremeiablement plans i en especial els secundaris, que apareixen i desapareixen breument a conveniència de la trajectòria de la protagonista. Els pares de la Ifemelu, per exemple, que al principi de la novel·la tenen un pes important, simplement desapareixen de la trama fins i tot després que torni a Nigèria i els tingui molt més a prop. Tanmateix, el personatge més damnificat per aquesta aposta narrativa m'ha semblat l'Obinze, que apuntava maneres de personatge complex durant la primera meitat del llibre i que, cap al desenllaç de la novel·la, queda totalment aplanat i relegat al rol d'interès amorós de la protagonista. La seva línia argumental, amb les desventures passades a Gran Bretanya i la tornada a Nigèria després de la seva deportació, em va semblar que hauria resultat un contrapunt interessant a les vicissituds de la Ifemelu, i que hauria merescut més atenció.

En definitiva, m'ha semblat una novel·la que va de més a menys al llarg de la lectura, i en tot moment esperava algun cop d'efecte final que en compensés la monotonia. Adichie intenta presentar la novel·la com una gran història d'amor de lògica inevitable, però en cap moment no presenta motivacions realistes per als actes dels dos amants, que han d'acabar junts, sembla ser, per exigències del guió. M'ha semblat que l'autora sacrificava el potencial per a la crítica social de la seva novel·la tan sols per donar-li un tractament d'història de consum de masses molt més convencional. La part que ressona més sincera de tot el relat és la de la crítica al racisme institucional i social als Estats Units: la novel·la m'hauria semblat més completa si hagués pogut dedicar la mateixa agudesa crítica als empresaris i nous rics nigerians, que construeixen la seva riquesa personal a base d'explotar els seus compatriotes i augmentar les desigualtats dins del seu propi país. En aquest sentit, les accions de l'Obinze, a qui coneixem primer d'adolescent idealista i després com a especulador cínic i desencantat sense cap mena de transició ni solució de continuïtat, m'ha semblat la part més inexplicable del conjunt. És una novel·la fàcil de recomanar i n'entenc la popularitat: Adichie és una escriptora solvent, que crea personatges interessants i els dona conflictes colpidors de llegir; ara bé, en aquest cas crec que no arriba a aprofitar el potencial de la seva pròpia narració i el resultat no m'ha semblat del tot reeixit.

Sinopsi: Nascuts i educats a Nigèria entre els anys vuitanta i noranta, la jove parella formada per la Ifemelu i l'Obinze es veuen obligats a emigrar quan la situació econòmica i política del seu país comença a empitjorar dràsticament. Mentre que la Ifemelu es traslladarà als Estats Units gràcies a l'ajuda de familiars, l'Obinze veurà frustrat el seu somni de reunir-se amb ella i es veurà obligat a emigrar al Regne Unit. Mentrestant, la Ifemelu experimentarà de primera mà el racisme de la societat estatunidenca i iniciarà una sèrie de relacions amb diversos homes que posaran a prova les seves expectatives sobre la vida als Estats Units. Quan decideixi retornar a la Nigèria natal empesa per l'enyorança, s'enfrontarà al posposat retrobament amb l'Obinze.

M'agrada: El retrat que fa de l'experiència migratòria i les seves ferides crec que és la part més forta de la novel·la sencera.

No m'agrada: Crec que la primera meitat de la novel·la és força millor que la segona, i la narració va perdent interès a mesura que avança la lectura.

1:03

Llengua materna (#607)

» ‎ telèmac

El terme lingüístic "codificació lèxica" es refereix a la manera com els éssers humans trien un bocí en concret del seu món, extern o intern, i assignen a aquell bocí una forma de superfície que serà el seu nom; es refereix al procés de formació de paraules. Quan les dones diem "Codificació", amb C majúscula, volem dir una cosa lleugerament diferent. Volem dir la construcció d'un nom per a un bocí del món que pel que sabem mai no ha estat triat per a posar-hi nom en cap llengua humana fins ara, i que no ha estat creat tot d'una ni llençat sobre la cultura. Volem dir posar nom a un bocí que fa molt de temps que existeix en el nostre entorn però que mai no ha impressionat ningú prou important per a merèixer un nom propi.
Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Suzette Haden Elgin (1936-2015) es va publicar per primer cop el 1984, i actualment ha estat redescoberta amb una certa aura de clàssic oblidat. Es tracta d'una distòpia feminista que, com faria poc després El conte de la serventa de Margaret Atwood, ens presenta una versió futurista dels Estats Units en què els drets i les llibertats de les dones han estat derogats de forma absoluta en virtut d'un discurs patriarcal basat en els postulats biologistes de l'extrema dreta cristiana. El context de la política dels Estats Units als anys vuitanta té a veure amb les preocupacions del feminisme de l'època, que havia de fer front a un retrocés en els discursos emancipadors del feminisme de segona onada i a un creixent discurs ultraconservador al servei de les exigències econòmiques del capitalisme global. La novel·la es fa més interessant pels postulats teòrics que planteja i la forma com retrata les batalles entre homes i dones pel poder en l'àmbit domèstic que no pas per l'argument mateix de la narració, un punt aguantat amb fils i que de vegades es perd en trames secundàries que no acaben tenint un pes decisiu sobre el conjunt.
A cavall entre els segles vint-i-dos i vint-i-tres, l'economia mundial, liderada pels Estats Units, es basa en el comerç amb espècies alienígenes per tal d'aconseguir els béns i recursos necessaris per a la vida. Per a les negociacions, és essencial el paper mediador dels lingüistes, experts en llengües no hominoides que són els únics que poden interpretar les llengües alienígenes a través de la immersió lingüística des que són petits. Per poder dur a terme aquesta tasca, els lingüistes viuen apartats de la resta de la societat en comunitats aïllades, en una relació de dependència tòxica amb la resta dels ciutadans, que els consideren pàries i els tracten amb odi i menyspreu, però a la vegada se senten profundament pertorbats per la necessitat que en tenen a l'hora de mantenir el seu propi nivell de vida. En aquest context, els infants són socialitzats en diverses llengües, majoritàries, minoritàries i alienígenes, i posats a treballar en aquestes negociacions comercials des que són ben petits. A partir d'aquest plantejament, és força obvi com una estructura de domini patriarcal beneficia aquest sistema econòmic: les dones, a part de per la seva habilitat amb les llengües, són valorades com a instruments per reproduir nous infants lingüistes. Tenir més fills significa controlar més llengües i, per tant, obrir més possibilitats de comerç i colonització interplanetària, de manera que les dones són recloses a l'espai domèstic i sotmeses a una vigilància i control constants de qualsevol aspecte, per menor que sigui, de les seves vides quotidianes.
Una cosa que la novel·la fa molt bé és, precisament, retratar aquest espai d'opressió domèstica amb un realisme que a estones es fa esfereïdor: els marits i pares de família mantenen les dones en una minoria d'edat perpètua, encara que sigui rere l'aparença d'un paternalisme generós que té en compte el bé per a tota la comunitat. Les decisions més importants que han de prendre respecte a les seves vides tenen a veure amb la seva funció reproductiva: amb qui casar-les quan arriben a la pubertat, en un context d'aliances matrimonials entre diferents nissagues lingüistes, i què fer amb elles quan s'acaba la seva vida fèrtil, en un context de fonamentalisme cristià que no contempla la poligàmia, però a la vegada uns marits de mitjana edat que desitjarien continuar tenint fills més enllà d'aquesta marca temporal. El casal Chornyak, la família protagonista de la novel·la, ha arribat a una solució convenient per a tots els implicats: la creació de la Casa Erma, una instal·lació a part en què les dones que han passat de l'edat reproductiva, d'una banda, i de l'altra les dones que per algun motiu són repudiades pels seus marits o rebutjades per a la tasca reproductiva, poden viure en un règim de semiautonomia sense haver d'importunar els homes de la família.
La institució de la Casa Erma sembla una mostra més d'aquesta bonhomia innòcua amb que els homes pretenen governar la vida de les dones, però el que ningú sap encara és que les dones estan utilitzant aquesta privacitat acabada de guanyar per plantar les llavors de la futura revolució en la forma d'una llengua pròpia. Els supòsits teòrics del món de la novel·la parteixen d'una lectura política del llenguatge a l'estil de Michel Foucault: la forma com utilitzem el llenguatge per descriure el món no és neutra, sinó que respon a dinàmiques de poder i dominació dins l'estructura social, de forma que la llengua reflectirà els esquemes de pensament de qui té el poder. Les dones, en el món que ens proposa Elgin, descobreixen que hi ha àrees de la realitat que no tenen nom perquè no han estat considerades d'importància, i per transmetre aquesta idea als lectors de forma pràctica ens ofereix un apèndix amb uns quants exemples d'aquest tipus de conceptes que les dones codifiquen en la seva nova llengua, el làadan. La seva història de resistència és encara més complexa ja que, per poder codificar el làadan sense ser descobertes, es dediquen obertament a codificar un llenguatge de dones molt més difícil però semànticament buit, que esdevé una pantomima perquè els homes es pensin que estan entretingudes en un passatemps innocu. És quelcom semblant, segons tinc entès, al que planteja Percival Everett a la seva novel·la James amb el dialecte parlat pels esclaus negres, que utilitzen per amagar sota una pàtina d'ignorància i impotència la seva capacitat de resistència real als seus amos blancs - però encara no he llegit aquesta novel·la, així que no sé si la comparació és acurada o no.
D'altra banda, la lectura resulta força irregular. Juntament amb aquesta trama de la Casa Erma i la resistència lingüística de les dones Chornyak, en trobem una altra d'una dona no lingüista que treballa d'infermera per a les famílies lingüistes amb una missió personal de revenja, mentre que, paral·lelament, també assistim a les aventures d'una agència secreta del govern que treballa per poder reproduir les habilitats dels lingüistes amb les llengües no hominoides amb l'objectiu de trencar el monopoli dels lingüistes sobre el comerç interplanetari. Mentre que la primera acaba confluint amb la trama principal, amb una sorpresa final molt gratificant de llegir, aquesta de l'agència governamental em va semblar la més fluixa de totes i, de fet, es podria haver eliminat completament sense afectar la història en conjunt. Tracta principalment d'aquests agents del govern fent diversos experiments amb nadons humans amb propòsits satírics i humorístics, però amb un to que queda totalment passat de moda i molt ancorat en la imatgeria de la ciència-ficció dels vuitanta. Potser no m'hauria cridat tant l'atenció si no hagués sortit de llegir la trilogia de la Xenogènesi d'Octavia Butler, on l'obsessió pels tentacles i les escenes de sang i fetge també s'acabava fent excessiva.
Per això la lectura m'ha deixat amb sentiments ambivalents, i em costa recomanar-la només agafant-me a una part de la novel·la: el retrat de la lògica capitalista de creixement indefinit, lligat a la subordinació de les dones en l'àmbit domèstic, i l'accent en el llenguatge com a espai per a la resistència m'han semblat moments molt interessants, que Elgin retrata amb passió i des d'una lògica de preocupació més que evident pels discursos polítics contra les dones en el present des del qual escrivia. La vigència del text es fa més evident que mai avui dia, amb les polítiques contra la llibertat sexual i reproductiva de les dones als Estats Units, i l'auge de discursos ultraconservadors a través de les xarxes socials arreu del món, acompanyats sovint per intents de crear una imatge prefabricada de feminitat que encaixi en uns estàndards predeterminats, per exemple amb el fenomen de les trad wives. Ara bé, algunes parts de la trama queden una mica envellides, especialment en episodis repetitius que pretenen ser còmics però que es queden a mig camí del seu propòsit.
Sinopsi: A finals del segle vint-i-dos, els homes del casal Chornyak es veuen obligats a prendre un seguit de decisions que afecten la vida d'una dels seus membres més hàbils i intel·ligents: la Nazareth Chornyak, amb una capacitat molt per sobre de la mitjana per tal de parlar llengües alienígenes i que, per tant, és un dels tresors de l'empresa econòmica en què es basa la família. Ara bé, també hi ha moltes voluntats soterrades que els Chornyak no acaben de veure, tant per part del govern com dins de la família mateixa, i aquests factors que s'escapen del seu control poden acabar desestabilitzant el poder de la família.
M'agrada: M'ha agradat la part més teòrica i assagística del text, sobretot la forma com es retrata, de forma exagerada i amb intencions evidentment satíriques, el masclisme sistèmic en una societat patriarcal. M'ha recordat una mica el to i les inquietuds intel·lectuals d'Ursula K. Le Guin.
No m'agrada: Hi ha una part de la novel·la que se m'ha fet sobrera, i no he aconseguit arribar a entendre bé com encaixen dues parts amb tons tan diferents. Aquesta diferència tan estrident m'ha distret força de la lectura com a conjunt.

0:17

El camí fantasma (#606)

» ‎ telèmac

Som les històries d'èxit de Craiglockhart. Mireu-nos. No recordem, no sentim, no pensem - o almenys no més enllà del que cal per fer la feina. Amb qualsevol criteri adequat i civilitzat (però què significa aquesta paraula, ara?) som objectes d'horror. Però els nervis els tenim del tot estables. I encara som vius.

El camí fantasma és la darrera entrega de la trilogia de la Regeneració de l'autora britànica Pat Barker, i va guanyar el premi Booker l'any de la seva publicació, el 1995. Havent llegit la trilogia sencera, només puc dir que em sorprèn que el Booker anés a parar a aquesta darrera entrega, bastant més fluixa que les altres dues. Possiblement el jurat del premi va voler compensar l'autora per no haver guardonat anteriorment (ni tan sols nominat) qualsevol de les altres novel·les de la trilogia, Regeneració o L'ull a la porta: a mi totes dues em van semblar excel·lents, i crec que l'una o l'altra haurien merescut el premi amb escreix. Aquesta tercera entrega actua com a desenllaç de la història, però com a novel·la sobre la primera guerra mundial no m'ha semblat gaire encertada, en part perquè no acaba de trobar el to, a estones banal i una mica massa obtús en certs moments, i d'altra banda perquè, pel que fa al contingut i a les imatges explorades en les altres dues novel·les, Barker sembla voler aprofitar les restes d'apunts, idees prèvies i dades històriques que li quedaven, però no troba un fil conductor prou clar ni una coherència temàtica prou ferma com per donar caràcter propi a una novel·la sencera.

Les altres dues tenien una coherència interna, cadascuna a la seva manera: Regeneració girava al voltant del tractament psiquiàtric que rebien els soldats a l'hospital de Craiglockhart, i posava l'accent en les vulnerabilitats i traumes que afloraven a la seva psique a través de la cura per la parla; mentre que L'ull a la porta ampliava l'abast d'aquest conflicte psíquic per exposar-ne també les ramificacions més sinistres a nivell polític al món de la rereguarda, en un context de persecució de l'enemic intern que esdevenia un boc expiatori amb què tots els soldats, tanmateix, es podien acabar identificant. En tots dos casos, la novel·la esdevenia un al·legat contra les absurditats de la guerra, en què els esforços racionals que feien els soldats per arribar a entendre el que els estava passant contrastava fortament amb la manca de lògica de la guerra en si mateixa i l'ambient generalitzat de paranoia i caos que trobaven a tot arreu, també a la rereguarda. En el cas de El camí fantasma, l'objectiu de retratar i denunciar els horrors de la guerra continua present, evidentment, però el seu impacte a través de la lectura queda força més desdibuixat. El fil argumental es basa, d'una banda, en la tornada al front occidental de Billy Prior, el protagonista de les altres dues entregues, i del poeta Wilfred Owen (1893-1918) durant la tardor de 1918; d'altra banda, trobem novament les reflexions del doctor Rivers (1864-1922) des de Londres, barrejades amb els seus records de l'expedició a les illes de l'estret de Torres, que pretenen establir paral·lelismes entre la cultura dels indígenes de les illes i les normes i valors de la civilització britànica.

El problema principal que he trobat en aquesta tercera entrega és que aquests fils argumentals separats no acaben de trobar un punt de connexió que mantingui l'interès del relat. La història de Prior ens arriba en tercera persona i, després, ja al front, intercalada amb fragments del seu diari en primera persona. La part de Rivers passa pels seus records d'infantesa, els de l'expedició a Oceania, i els casos de pacients que ha d'atendre en el present. En tots dos casos, ambdós personatges s'han convertit en fórmules que a l'autora li havien funcionat amb anterioritat i que ara repeteix obsessivament i amb insistència, però sense afegir cap mena de matisos, ni metàfores, ni un nivell de lectura més profund més enllà dels missatges més obvis: la inseguretat de Rivers i les obsessions sexuals de Prior arriben a ser el tret característic que els defineixen a cadascun, sense arribar a mostrar una psicologia molt més complexa que això. El problema és que el personatge de Prior ja havia evolucionat a la segona entrega: ara Barker ens el presenta novament en el moment inicial, amb la identitat reduïda als seus impulsos sexuals, que queden barrejats amb cada petit detall, per insignificant que sigui, de la seva experiència quotidiana. En aquest sentit, la presència d'Owen dins del relat de Prior m'ha semblat massa forçada, poc més que un reclam que utilitza l'autora per despertar interès en els lectors que coneguin els fets històrics; tanmateix, el personatge en tot moment passava per allà, i no acaba acomplint cap funció narrativa que no pogués realitzar perfectament un personatge fictici.

En el cas de Rivers, passa quelcom similar: al principi del tot de la novel·la, trobem el seu moment d'epifania, la revelació del misteriós record suprimit amb què L'ull a la porta ens havia temptat. Tanmateix, en el moment que arriba aquesta revelació l'interès de la novel·la decau, és com si ens descobrís el seu as a la màniga només començar, i a partir d'aquest moment vaig llegir la novel·la esperant algun gir o descobriment que estigués a l'alçada d'aquest episodi en concret. Entenc que el relat de l'expedició a la Melanèsia té a veure amb la crisi de valors que percep Rivers a la seva pròpia cultura occidental, però al cap i a la fi aquest fil argumental no aporta gaire més que no se'ns hagués enunciat ja, força clarament, a les altres dues novel·les. Em penso que la connexió que hi vol observar Barker rau en el pensament màgic dels natius, en la tènue separació entre el món dels vius i els morts, per la qual el vessament de sang d'avui manté dempeus les estructures socials del present i obre la porta a la regeneració del món social del futur. El paral·lelisme amb la guerra que viu Rivers, però, no queda gaire palès, així com també queda desaprofitada la imatge del sacrifici humà, que el personatge ja havia evocat a la primera novel·la.

En definitiva, em costa fer una recomanació d'un llibre que m'ha decebut, especialment venint dels altres dos de la trilogia, que em van semblar tots dos molt reeixits i cadascun amb la seva originalitat pròpia. El camí fantasma crec que repeteix fórmules ja desgastades per les altres dues entregues, però sense arribar a fer-ne quelcom original que pugui sostenir un tercer fil per a una novel·la sencera. La prosa de Barker val molt la pena de llegir, i hi ha episodis puntuals que m'han semblat molt emotius i punyents, tot i que el conjunt no m'hagi acabat de convèncer. Només per la monumentalitat i l'ambició de la trilogia sencera es fa una lectura molt recomanable, especialment si esteu interessats en el tema i us agrada la novel·la històrica. Ara bé, si he de valorar la trilogia com a conjunt, he de dir que aquest tercer volum no fa altra cosa que posar en relleu encara més els encerts de les dues anteriors novel·les, ja que intenta repetir els recursos i les imatges que ja havien funcionat a les altres dues entregues, però sense arribar a reproduir-ne la brillantor ni l'originalitat.

Sinopsi: Després de passar les proves mèdiques, els oficials Billy Prior i Wilfred Owen són enviats novament al front occidental, on passaran l'estiu i la tardor de 1918. Mentrestant, el metge Rivers continua atenent pacients afectats d'estrès posttraumàtic a Londres, però a causa de certs problemes de salut es veurà obligat a descansar, i els seus records de la infantesa i de la seva expedició de recerca antropològica a la Melanèsia l'ajudaran a reflexionar sobre les desgràcies de la guerra que li toca viure en el present.

M'agrada: Especialment la part de la infància del doctor Rivers, epifania inclosa, i la seva relació amb els pacients en el present, que penso que és l'aspecte que connecta millor amb la primera novel·la de la trilogia.

No m'agrada: El tractament dels personatges en aquesta última entrega no m'ha acabat de fer el pes, molt més plans i esquemàtics que en les dues anteriors novel·les. Sembla que Barker recorri a fórmules ja preconcebudes sense donar espai perquè els personatges creixin. Tampoc ajuda que, en aquest cas, ja no hi hagi cap mena de comunicació entre ells que, de fet, era un dels punts més forts de les altres dues novel·les.

Permalink for 'L'ull a la porta (#605) '

0:25

L'ull a la porta (#605)

» ‎ telèmac

- És... incomprensible - va dir en Manning finalment -. I no vull dir que vós no ho pugueu copsar perquè no hi heu estat. El que vull dir és que jo mateix no ho puc copsar i sí que hi he estat. No puc treure'n l'entrellat.

L'ull a la porta, de l'autora anglesa Pat Barker, és la segona entrega de la trilogia de novel·les de la Regeneració, i va aparèixer dos anys després de Regeneració, l'anterior entrega. L'ull a la porta continua desenvolupant les històries dels mateixos personatges, però se centra especialment en les vicissituds d'en Billy Prior, que al final de la novel·la anterior havia quedat exempt de tornar al front per motius de salut, i ara treballa per a un departament d'intel·ligència que depèn del Ministeri de Municions. Una de les tasques que se li encomanaran és que investigui un cercle d'insurgents pacifistes i objectors de consciència, que amenacen a obstaculitzar el curs de la guerra entorpint el funcionament de la indústria de les municions. Prior ha estat seleccionat per a aquesta feina precisament pels seus orígens, ja que per perseguir els dissidents haurà d'apropar-se a persones amb qui s'havia criat de petit, i que el miraran amb desconfiança per haver canviat de bàndol.

A través d'aquesta trama, la novel·la ens presenta la brutalitat de les tortures que van patir els pacifistes i objectors a les presons britàniques, i ens endinsa en un argument de misteri, que resulta una lectura absorbent però que m'ha sorprès perquè és molt diferent del to més introspectiu de Regeneració. A més a més, assistim també a les vicissituds entrellaçades d'uns altres dos personatges: d'una banda, l'oficial Charles Manning, que iniciarà una relació sexual amb Prior, i que es veurà afectat d'una paranoia creixent al voltant d'uns anònims que l'amenacen amb l'exposició pública de la seva homosexualitat i, d'altra banda, un vell conegut de l'anterior novel·la, el doctor Rivers, que farà teràpia a Manning i Prior, aquest cop a Londres. Així doncs, ens trobem lluny del front però, com passava a l'altra novel·la, els protagonistes hauran d'afrontar les seqüeles psíquiques del seu trauma de guerra, juntament amb la pressió psicològica que han de suportar al món de la rereguarda, en què l'ambient d'assenyalament públic i la persecució dels elements antipatriotes anirà transformant-se poc a poc en un malson col·lectiu.

La trama tal com se'ns presenta a la novel·la pot semblar exagerada, però precisament els seus elements més estranys giren al voltant de dos episodis que són totalment reals i històricament documentats. Un d'ells és l'acusació i condemna d'una treballadora, Alice Wheeldon, per un suposat complot per assassinar el primer ministre Lloyd George, que va resultar ser un muntatge basat en un fals testimoni. Barker utilitza aquest cas però en canvia els noms, per fer que la treballadora en qüestió, aquí una antiga sufragista anomenada Beattie Roper, interactuï amb el fictici Billy Prior. L'altre episodi autèntic és el pànic per la conspiració dels quaranta-set mil, un suposat complot alemany per desestabilitzar la societat britànica fent públiques les identitats de quaranta-set mil homosexuals britànics entre els quals hi havia figures molt prominents de la política i la cultura. El cas va arribar a judici a partir d'un article difamatori que es va publicar en un diari propietat del parlamentari Pemberton Billing al voltant d'una producció de Salomé d'Oscar Wilde. La demanda per libel de l'actriu Maud Allan va acabar amb la victòria de Billing als tribunals, gràcies al testimoni de Lord Alfred Douglas a favor de la defensa, que va tenir com a resultat la destrucció de la reputació de Robbie Ross, que havia estat amic íntim i amant d'Oscar Wilde.

La novel·la, per tant, se centra no tant en la imatge patriòtica que Gran Bretanya dirigeix a l'exterior en temps de guerra, sinó en la persecució de l'enemic intern, i "l'ull a la porta" que apareix al títol fa referència a la vigilància constant a què són sotmesos els presoners a través d'un espiell que tenen a la porta de la cel·la pintat perquè sembli un ull, així com al constant monitoratge per part del govern dels dissidents en forma d'objectors de consciència, pacifistes, feministes i socialistes, que perceben la maquinària de la guerra com una font d'opressió. Al voltant d'aquest conflicte també hi ha un element de classe molt evident, i és que el govern i l'exèrcit està en mans de les classes privilegiades, mentre que les classes baixes perceben com la seva situació econòmica arriba a fer-se insostenible. Prior es trobarà entre dos aigües en aquest conflicte, perquè notarà que no pertany amb certesa a cap dels dos móns: d'una banda, comparteix aquests orígens socials humils, però d'altra banda ha aconseguit escalar socialment gràcies a la seva formació acadèmica i militar. A més a més, l'accent en la vigilància i el monitoratge és una metàfora poderosa durant tota la novel·la, perquè no sols té aquest nivell polític més obvi, sinó que també presenta un nivell psicològic, pel que fa a la introspecció mateixa que els pacients han de fer sobre ells mateixos durant les sessions de teràpia.

Pel que fa a les teràpies amb Rivers, aquest cop Prior haurà de fer front a la dissociació que arrossega des de la seva experiència al front, i que li provoca estats de fuga en què una versió de si mateix actua pel seu compte sense que ell després en recordi res. La trama sembla un punt rocambolesca per començar, però a mesura que la teràpia de Rivers es vagi desenvolupant, arribarà a adquirir tot el seu sentit, fins a un desenllaç que a mi personalment m'ha semblat força rodó. Com també passava a Regeneració, en aquesta segona entrega també hi trobarem la presència de Sassoon com a pacient de Rivers, tot i que aquí només hi apareixerà breument a la secció final de la novel·la, i com també passava al segon volum, Sassoon esdevindrà un mecanisme narratiu que actuarà de contrast per a Prior, una mena de reflex sa i equilibrat per a les parts més pertorbades de la psique del protagonista. L'ull a la porta m'ha semblat una novel·la molt rodona, igual d'interessant i profunda que la seva predecessora. Si bé Regeneració es pot llegir de forma independent, sí que es cert que L'ull a la porta depèn del context que ja ha estat exposat a l'anterior novel·la, i continua amb la trajectòria dels personatges i el seu desenvolupament psicològic. M'ha deixat amb moltes ganes de llegir la tercera entrega de la trilogia.

Sinopsi: Durant la primavera i l'estiu de 1918, l'oficial Billy Prior treballa per a un departament governamental dedicat a la intel·ligència. Gràcies als seus contactes a l'exèrcit, intenta intercedir a favor de Beattie Roper, que es troba a la presó acusada falsament de conspirar contra la vida del primer ministre però, a la vegada, rep l'encàrrec de buscar i entregar el cap del cercle dissident, que resulta ser un amic seu d'infància. El seu conflicte de lleialtats s'anirà agreujant a mesura que entri en un estat dissociatiu amb episodis amnèsics. D'altra banda, un altre oficial, Charles Manning, entrarà en una relació ambigua amb Prior, a cavall entre l'atracció sexual i el menyspreu de classe. A la vegada, el doctor Rivers els atendrà a tots dos, mentre ell també afronta els seus propis conflictes interns.

M'agrada: M'ha semblat una novel·la molt intrigant, i amb un to i un ritme força diferents de l'anterior entrega de la trilogia. El primer volum em va agradar tant que m'esperava que aquesta segona part em decebés, i no: m'ha semblat del tot rodona, sobretot a mesura que arribem al desenllaç.